El Butlletí nº 11

> PORTADA

Giovanni Sartori, Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials

El professor Giovanni Sartori ha estat distingit amb el Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials. La Fundació Catalunya Oberta se n’orgulleix de tenir amics com el reconegut editorialista italià a qui l’any passat li va ser atorgat, com hom pot recordar, el Premi de Periodisme de la pròpia Fundació Catalunya Oberta.

> EDITORIAL

A tot el món, el debat sobre l’energia és en aquests moments un debat seriós. Els increments del preu dels hidrocarburs en els darrers temps han posat en relleu els problemes que presenta un model de creixement econòmic basat en l’ús d’energia fòssil quan aquest model no es limita als vells països d’Europa occidental i Amèrica del Nord i s’expandeix a d’altres zones, com Àsia. L’increment de demanda que suposa la incorporació de la Xina i de l’Índia a la dinàmica de creixement mundial fa pujar inevitablement els preus.

> LA RODA DE MOLÍ

BALANÇ TRIPARTIT MUNICIPAL

Per altra banda, en el balanç del compliment del Pla d’Actuació Municipal hi trobem barrejades tot tipus de dades: accions que corresponen més a altres administracions públiques que a l’Ajuntament (els nous trens per a la xarxa de metro, la teleassistència per a la gent gran, etc.), projectes de futur i fites pel 2007 que, per tant, encara no s’han portat a terme (els nous habitatges protegits i/o assequibles pel 2007, el gran projecte del Born, etc.), i xifres sobre usuaris de serveis municipals que no se sap a quin període corresponen (usuaris de Barcelona activa, usuaris de biblioteques, etc.) o que no quadren amb les xifres aportades a la primera part de l’informe (persones ateses per Benestar Social).

No ens facin combregar amb rodes de molí, benvolguts alcalde Clos i tinents d’alcalde Portabella i Mayol!

> UN COP D'ULL

“L’Europa que mor”. El titular de The Economist no podia ser més descriptiu sobre l’abatiment en què s’ha submergit l’Europa oficial després de la sotragada del referèndum francès rematat als tres dies pels holandesos, fundadors igualment de l’Europa comunitària. I això escrit en vigílies que la Gran Bretanya anul·lés sine die la ratificació del Tractat.

Segons el setmanari que passa per ser el més equànime i ponderat d’Europa, la culpa no és d’Europa. No és això el que ha motivat la protesta francesa, sinó Chirac. “It’s Chirac, stupid” saluda un article que juga amb les paraules de Clinton propinades a Bush pare a compte de l’economia que li va passar factura electoral, malgrat haver guanyat la guerra del Golf.

De manera que ens temem que Europa continuarà monopolitzant durant unes setmanes l’actualitat política, econòmica i social del vell continent ampliat al centre i a l’Est. I molt en la línia d’enfortir ponts d’entesa entre Europa i els Estats Units, The Economist postula un cop més una Europa forta com a garantia perquè els EUA rutllin també amb força.

El professor liberal Pascal Salin aprofita l’article “Els beneficis de la victòria del no” a Le Figaro per defensar un text constitucional més lleuger i prim, perquè la gent que ja ha votat té la imatge que sense la declaració de principis d’Europa i l’esmentada Constitució també es pot viure. O, en tot cas, no t’hi jugues el pa.

Les seqüeles d’aquest enrenou s’han vist en la formació del nou govern. Amb Villepin instal·lat a Matignon i amb Sarkozy de retorn al ministeri de l’Interior es constitueix un triumvirat amb més recels que unitat. La portada de L’Express és ben expressiva en aquesta línia. Ja en planes interiors, el setmanari fa un retrat dels tres personatges (veure part 1) (veure part 2), situa l’ambiciós Sarkozy al govern com a vacuna per “evitar eventuals complots” i avalua la caiguda lliure en la popularitat del president des de la segona volta presidencial, en què va aparèixer com el salvador de la pàtria.

El reforçament de l’eix francoalemany, curiosament dos països que volen ser aliats i motors d’Europa i que passen per hores baixes electorals, du el Courrier International a advertir un reforçament dels nacionalismes d’Estat, evidentment, davant la pèrdua de sobirania a Europa.

Clarivident és el comentari que fa Mario Monti, excomissari europeu, quan recorda a Il Corriere della Sera les piruetes que feia Umberto Bossi, líder de la Lega i de la nonata Padània independent, quan s’adreçava a la Unió Europea per interessar-se sobre el procés d’adhesió a l’euro. Aquest article-denúncia ve al cas perquè ara dos ministres de la Lega al govern de Berlusconi es despengen reclamant el retorn a la vella i difunta lira.

I per incloure un testimoni ibèric en aquest repàs a la premsa internacional, també és oportú –i sincer i clarivident alhora– l’article que escriu el director del portuguès Correio da Manhà. Ve a dir que allò que frena el projecte europeu és la malfiança entre els propis veïns, i posa com a exemple la relació entre Espanya i Portugal.

La Gran Bretanya, és clar, havia de fer sang de la grip repentina que ara pateix el vell continent. De “Peter Pan” qualifica The Guardian l’esquerra que ens governa a Europa. I és que tot i que el model social que defensa França –aquesta defensa a les urnes estava implícita– és bo, la seva pervivència és insostenible.

Però no tot a Europa són mals auguris. Courrier International fa un repàs de la contribució del programa Erasmus, d’intercanvis universitaris, a la comprensió del que és Europa. El milió llarg –1.200.000 exactament– d’estudiants que s’han passat un any fora del seu país són la pedrera que, quan estiguin en llocs executius i de poder, assumirà millor el fet europeu que no pas els seus progenitors, estadistes i empresaris d’avui.

Bob Woodward i Carl Bernstein, els reporters del diari The Washington Post que van desvetllar tota la trama del cas Watergate, mercès a les revelacions d’un testimoni ocult sobrebatejat com Gola Profunda i que ara se sap que era, ni més ni menys, el subcap de l’FBI, Mark Felt, han sortit de nou a la llum per desvetllar alguns detalls d’aquella curiosa relació entre el poder i la premsa que va fer caure tot un president dels Estats Units.

El mateix diari que els va dur a la fama recull ara algunes d’aquestes confessions d’ara mateix, com quan Woodward dubta de les raons secretes que han dut Felt a reconèixer el seu paper principal en el complot periodístic i polític o quan recorda que el policia havia après tècniques de contraespionatge durant la Segona Guerra Mundial caçant nazis.

També des del mateix Post, el columnista dels dos Pulitzer, Jim Hoagland, rememora la poca confiança que tenia Nixon en el seu cap de l’FBI, J. Edgar Hoover, i que això hauria ajudat a que li sortissin els nans a casa seva, la Casa Blanca. Però com que escriure sobre fets de fa trenta anys sembla avorrit, Hoagland aprofita per relacionar Nixon amb Bush en l’escàs entusiasme manifestat per depurar responsabilitats judicials quan es cometen irregularitats dins l’Administració.

Són curiosos dos testimonis més sobre el dramatis personae d’aquella època. D’una banda, a The New York Times, el d’un nebot-nét de Nixon, Jarett A. Nixon, i el d’un nét de Mark Felt, el denunciant Gola Profunda, Nicholas T. Jones. Resulta que tots dos estudien al Hastings College of the Law, són amics i practiquen el castellà après durant la seva estada a Costa Rica. Tots dos, evidentment, estaven al marge de les cuites dels seus avis, que ara resulta que es feien llum de gas.

L’altra document l’aporta el The Washington Post la periodista Sally Quinn, dona de Ben Bradlee, l’aleshores director del diari quan va esclatar el Watergate. Quinn reconeix no haver sabut res de la identitat de la font reveladora ni com a periodista ni tan sols fent valer les confessions d’alcova.

Naturalment, l’informe de la comissió tècnica del COI sobre les ciutats candidates a acollir els Jocs Olímpics del 2012 és interpretat de manera diferent segons la premsa que llegim. És la gran hora dels lobbies. Si París i Londres van per davant en les preferències, la capital francesa no vol adormir-se tot recordant que pel 2008 va passar el mateix i al final va ser Pequín qui se’ls va endur. “París ho sap –recorda Le Figaro– i continua activant les seves xarxes i jugant la seva influència a través dels membres nacionals al si de la venerable institució. El mes que ve és, doncs, decisiu”. I és que els Jocs els adjudiquen els membres del COI, amb criteris també polítics i no únicament esportius, que són en canvi els que en teoria mouen els elaboradors de l’informe a un mes vista del desenllaç.

Si França és prudent, la premsa anglesa ironitza amb els espectacles i actes lúdics organitzats fins ara per les autoritats de París, com convertir els Camps Elisis en una gran pista d’atletisme “amb una processó colorista d’atletes […] Resulta que l’estadi olímpic de París no estarà al Camps Elisis i serà tan lluny del centre com el de Londres” sentencia The Independent.

Nova York ja ha llençat la tovallola perquè la comissió de control de despesa de l’Estat de Nova York s’ha negat a sufragar l’estadi a Manhattan. The New York Times aventura que aquest retall pressupostari “situa la candidatura en seriosos dubtes”. Per al diari, “aquest estadi, projecte de desenvolupament, de lluny el més controvertit dels que s’han proposat a Nova York en els darrers anys, és víctima de les divergències entre les autoritats de la ciutat i de l’Estat sobre les prioritats de reconstrucció després dels atemptats del World Trade Center”.

Fins i tot Moscou, a través del Kommersant, no perd l’esperança. El motiu: no s’ha eliminat ningú i la ciutat és la que té més suport popular, però hi troba a faltar una planificació detallada.

 

 

 

 

Veus de la Fundació

 

 

Els fets de Berga i l’Hospitalet han centrat una part important dels articles d’aquesta darrera setmana. Començava parlant-ne Marçal Sintes (Avui, dijous) tot prenent com a base la qüestió dels Mossos d’Esquadra i les seves relacions amb la població. Sintes centra la seva atenció en un “factor de naturalesa cultural: la idea que cal respectar l’autoritat, la idea que complir les normes és important, la idea que no ens pot fer tot el que ens ve de gust, etcètera, són idees que tenen mala premsa entre determinats sectors de joves”.

 

L’endemà, divendres, Valentí Puig escrivia a l’ABC: “Barallar-se amb navalles a l’hora del pati, maltractar els professors o torturar un condeixeble han estat per a l’opinió pública espanyola accions la referència exclusiva de les quals era el cine de Hollywood”. Per contra, l’articulista fa palès que “a inicis del segle, una de les contradiccions més incòmodes en les societats avançades és que a les escoles hi hagi tanta violència i tanta ignorància. Això no ho arregla ni el llatí”.

 

Una altra pinzellada que podria complementar el pensament de Valentí Puig la dóna Jordi Barbeta (La Vanguardia, diumenge), quan en la seva reflexió diu que “la violència existia i existirà, però la diferència entre el que passava abans i el que passa ara resideix en el fet que els pares, els polítics i els mestres compartien més o menys uns criteris de convivència i d’interès general que, a hores d’ara, han desaparegut. Hi ha pares, hi ha mestres i hi ha polítics que donen alè a aquesta suposada actitud de rebel·lia que acaba qüestionant qualsevol tipus d’autoritat”.

 

L’anàlisi que fa Jordi Graupera (Avui, dilluns) se centra bàsicament en “una mena d’obsessió” que tenen les “persones públiques” per canviar la Ley de Responsabilidad Penal del Menor després d’aquests successos. “El discurs –afirma Graupera– és diàfan: la crueltat iguala menors i adults. La distància ja no és nen, home; sinó simplement delinqüent, ciutadà. És el de sempre, la judicialització dels problemes”.

 

També la manifestació convocada dissabte per l’Asociación de Víctimas del Terrorismo ha estat objecte d’algunes opinions durant els darrers set dies. Des de la pàgina 3 del diari ABC, Valentí Puig fa una profunda reflexió sobre la qüestió que grata més enllà del vernís superficial. “Tant els que van assistir a la manifestació de dissabte com aquells que puguin haver-la criticat pertanyen al món de la llibertat i el que tenen al davant és el món de la por. Tot i amb això, reconèixer a ETA qualsevol legitimitat per a la negociació ve a ser com contribuir a la perpetuació dels poders de la por. És la diferència crítica que Saransky adverteix entre el món de la por i el món de la llibertat: al primer, el desafiament principal és trobar la força interna per enfrontar-se a la por; al segon, el desafiament consisteix en trobar la claredat moral per veure el mal. Estem exactament en això”.

 

Partint de la premissa de deixar de banda les víctimes del terrorisme que van assistir a la manifestació, Marçal Sintes (Avui, dimarts) considera que aquesta va ser “una exhibició de força de l’ànima més dretana i espanyolista del PP”. Més endavant avisa els populars que s’equivoquen, que “estan fent el contrari del que haurien de fer. En comptes d’aprofitar l’espai de centre que Zapatero els pugui deixar lliure, duen a terme contínues afirmacions de radicalitat, les quals els allunyen dels sectors moderats”.

 

Canviant radicalment de tema, a El Mirador, la secció exclusiva que l’e-noticies reserva per les opinions dels membres de la Fundació Catalunya Oberta, dijous Enric Canals es posicionava contra l’hàbit generalitzat d’establir comparacions per explicar alguna cosa: “la lleugeresa de les paraules, quan aquestes volen expressar condemna de personatges o situacions que ens poden semblar injustes, és total i omnipresent en declaracions, tertúlies i articles diversos. Per contra crec que és en aquests moments, i sobre determinats temes i persones, quan cal mesurar de la manera més exquisida els qualificatius i les semblances. Sobretot perquè amb la veritat n’hi ha prou. Altrament es desqualifica la crítica i es deforma la realitat”.

 

Divendres, al mateix mitjà, Ferran Sáez també reflexionava. Ara sobre aquells que s’autoqualifiquen com a intel·lectuals. Una de les conclusions a què arriba Sáez és que “l’atribució, i sobretot l’autoatribució, d’aquesta categoria fugissera implica judicis de valor previs molt subjectius”.

 

La situació de la llengua a TV3 porta Marc Prenafeta a denunciar (e-notícies, dimecres) no tan sols l’arrelament del català “xava”, “sinó el que encara és molt pitjor el gran progrés que el castellà està fent dins la cadena”. En posa tres exemples que il·lustren gràficament la situació i, per acabar, afirma: “Pobra TV3, qui t’ha vist i qui et veu”.

 

“El tabac empobreix” titula Joan Oliver la seva secció El nom i la cosa (Actual), però és una petita trampa perquè, a la fi, Oliver acaba abonant la teoria inversa: “en definitiva, sembla prou clar que ‘el tabac mata’, però totes les dades apunten que no és certa l’afirmació ‘el tabac empobreix’”.

 

Els efectes del dèficit fiscal estan sent analitzats aquests dies a l’Avui. Dimecres es parlava dels efectes nocius de la baixa inversió feta pel govern central a Catalunya en infraestructures com són els ports i els aeroports. Ramon Tremosa diu, pel que fa als ports, que “la competència amb Marsella i Gènova com a port d’entrada del comerç marítim que ve d’Orient només tindrà èxit si els ports de Barcelona i València cooperen i no competeixen entre si”. Pel que fa als aeroports, Tremosa ens recorda que el fet que el d’el Prat no disposi de vols intercontinentals ha provocat, entre altres problemes, que “la multinacional Nestlé hagi preferit Frankfurt i no pas Barcelona per situar la seu europea dels seus serveis de gestió integrada Globe”.

 

El Doctor per l’Institut d’Estudis Econòmics de París Joaquim Colominas ens parla (Avui, dijous) del no al Tractat Europeu que han votat els francesos. Diu, després de significar que aquest era un vot de càstig, que “hi havia dos grans motius més pels votants del no. Per un costat, la crisi econòmica, la por davant un futur incert, a causa d’un augment de deslocalitzacions d’indústries franceses que busquen mà d’obra més barata en altres països (...) I per altre costat, la por a perdre la pròpia identitat, la por que França perdi pes a la nova Europa després de l’ampliació als països de l’Est, la por que Turquia entri a formar part de la UE”.

 

Amb l’excusa del no francès i holandès al Tractat Europeu, la figura de Winston Churchill torna a emergir, ara de la mà d’ Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dilluns) el qual, arran de la proposta de la Fundació Catalunya Oberta de dedicar-li un monument, es pregunta “i perquè no també una plaça?”. Però el veritable sentit de l’article és posar de relleu l’europeisme de l’homenatjat. “És curiós –evoca l’autor de l’article– que un Winston Churchill va proposar, la tardor del 1946, ‘la creació d’una espècie d’Estats Units d’Europa o una cosa semblant’ ja se n’adonés de com era decisiva la implicació francesa en un projecte d’unitat que segle i mig enrere Napoleó ja havia començat a pretendre per la força”.

 

A l’Actual, Diana Negre parla de La cursa pel petroli en clau de present i futur. I parla dels perills que pot córrer l’OPEP si tensa massa la corda: “saben que si exageren molt amb els preus, faran rendibles les fonts alternatives, que són tècnicament possibles però massa cares. El mercat, com sempre, és prou savi per entendre-ho i els nord-americans han entrat amb l’entusiasme habitual en la seva ‘temporada de gasolina’”.

 

 

 

 

Inèdit

Una veu experta m’assegura que tot és comèdia i que cap partit català està realment interessat a aprovar un Estatut com Déu mana. Com que la veritat és una paradoxa en si mateixa, podria ser que això fos així i que, per això mateix, defensant una causa en la qual no creuen, per una vegada, els polítics catalans se’n sortissin millor que no ens pensem i ens donessin una sorpresa agradable.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.openrepublic.org

L’Open Republic Institute, entitat impulsora d’aquesta web, presenta algunes similituds amb la nostra Fundació Catalunya Oberta: així, tant l’una com l’altra tenen el liberalisme com a esperit ideològic i, a més, ambdues són originàries d’un país petit. Tot això sense comptar que tant l’una com l’altra inclouen l’adjectiu que denota la seva amplada de mires; ambdues són “obertes”.