El Butlletí nº 10SUMARI
|
El Butlletí NUM. 10 * Dijous, 02 de juny de 2005
> PORTADA La societat reacciona de forma exagerada davant determinats esdeveniments El President de la Fundació Catalunya Oberta, Joan Guitart, reflexiona al seu article sobre un fenomen que, segons opina, cada dia es fa més evident: la societat reacciona desproporcionadament davant fets que no coincideixen amb aquells que afecten les grans qüestions i, al contrari, sembla indiferent davant dels problemes veritablement importants.> EDITORIAL UN NOU IMPULS A EUROPA El triomf del NO als referèndums francès i holandès sobre la constitució europea és la derrota dels venedors de fum, com abans ho havien estat els resultats de Renània del Nord–Westfàlia o de les regionals italianes. És la derrota dels líders europeus que s’han dedicat sistemàticament a mentir el seu poble fent-li creure que viu en el millor dels móns possibles i que no calen grans esforços per continuar gaudint de la privilegiada posició econòmica i estratègica que han tingut en les darreres dècades. Mentre la ciutadania percep amb claredat que el famosíssim “model social europeu” està en crisi, els dirigents miren cap a una altra banda i no ofereixen cap resposta convincent als grans reptes que Europa té plantejats en terrenys crucials com l’economia, la immigració o les relacions internacionals.L’economia europea i de manera específica la italiana, la francesa, l’alemanya i l’holandesa s’estan demostrant incapaces d’aconseguir el ritme de creixement econòmic necessari per garantir els nivells d’ocupació i benestar a què aspiren els seus ciutadans. Malgrat tota la retòrica generada per l’agenda de Lisboa, que pretenia convertir la Unió Europea en l’economia més competitiva del món (!), cap d’aquests estats no ha emprès una política seriosa de reformes, cap d’aquests estats no ha gosat reduir i endreçar el vell estat del benestar, cap d’aquests estats no ha gosat reformar en profunditat el mercat de treball o la fiscalitat. Cap d’aquests estats no ha tingut el valor de dir als seus ciutadans que un futur de benestar requereix, avui, sacrificis i esforços.
La immigració és un altre terreny clau on la manca de valentia dels líders i el seu discurs del multiculturalisme bondadós topa amb la realitat quotidiana viscuda pels ciutadans europeus. Allà on els dirigents asseguren que no hi ha cap conflicte, els ciutadans perceben cada dia multitud de problemes. Als barris, a les escoles, a la sanitat i als llocs de treball. La futura incorporació de Turquia a la Unió Europea ha tingut un paper decisiu en el resultat francès, com l’ha tingut l’assassinat de Teo Van Gogh en l’holandès. Novament, calen líders valents que reconeguin que, avui per avui, la immigració planteja problemes molt seriosos a les societats europees desenvolupades i que proposin solucions realistes, no discursos benintencionats.
En política exterior els ciutadans també perceben un abisme entre el que prometen els seus líders i la realitat dels fets. Acostumats a ser el centre del món, als europeus els costa resignar-se al paper de segon ordre que els ofereix el nou món abocat al Pacífic. En lloc d’adaptar-se a la nova realitat i jugar la carta atlantista, l’única possible si Europa vol continuar sent important en la política internacional, els dirigents europeus, amb Chirac, Schröder i Zapatero al capdavant, prometen als seus conciutadans que Europa esdevindrà un contrapoder als Estats Units i, quan els ciutadans comproven el poc pes real de la diplomàcia europea, se senten, novament, enganyats.
Aquests són alguns dels elements essencials de l’actual crisi europea. Una crisi a la que cal fer front sense subterfugis. La proposta del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, de fer com si no passés res no és realista, com tampoc no ho és voler resoldre la crisi amb una política més “social” o més “nacional”.
Certament Europa necessita un nou impuls, però aquest no pot néixer del retorn al passat, sinó de la valentia per fer front als reptes del futur.
> LA RODA DE MOLÍ  SUBVENCIÓ CCCBUn mètode molt peculiar
El 24 de maig del 2005 la Generalitat de Catalunya va publicar un acord de govern mitjançant el qual el Departament de Cultura autoritzava la concessió d’una subvenció, exclosa de concurrència pública, de 600.000 euros al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) “per a la realització de diferents activitats relacionades amb la creació i el pensament contemporanis”.
Sota el mateix concepte, el febrer d’enguany el Departament de Cultura va convocar un concurs públic per a la concessió de fons amb una dotació màxima de 1.450.000 euros on no podien optar entitats públiques. És a dir, que una única entitat pública s’endú pràcticament
 la meitat (41%) del que està pressupostat per promoure la creació i el pensament contemporani en l’àmbit privat. Un repartiment molt equilibrat dels diners públics.Però no només això, segons el Departament de Cultura, l’objectiu d’aquesta subvenció al CCCB és “fomentar el debat al voltant dels fluxos migratoris i els conflictes interculturals”. I aquest objectiu es concreta en la promoció d’activitats com l’exposició “Occident vist des d’orient” inaugurada el 26 de maig, dos dies després de rebre la subvenció, o “Trencar el mur”, una trobada entre acadèmics palestins i israelians que es va celebrar un any i un mes abans de rebre la subvenció (26 d’abril del 2004) i que el CCCB no té previst repetir el 2005.
Sembla que el Departament de Cultura de la Generalitat fa servir un mètode molt peculiar a l’hora d’atorgar subvencions: qualsevol justificació és bona per tal de donar diners a qui volen donar-los.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolguda consellera Mieras!
> UN COP D'ULL  La portada amb què els francesos, especialment, però també els holandesos han dit NO a la Constitució europea i a les reformes que això comporta han sembrat d’incertesa la classe política i dirigent del continent. També els diaris, naturalment, que fan especulacions sobre els motius per al rebuig. I malgrat la ràpida decisió de Chirac de renovar l’equip governamental de dalt a baix, coincideix que els motius de la plantada francesa són diversos en l’origen però coincidents en el diagnòstic: la població està farta i cansada que no s’ataquin els seus veritables problemes i que convertim Europa en un “projecte” que en bona part és idea seva, que ells van ajudar a construir, però que no saben ben bé com gestionar ni cap a on. “França revolta” saluda el titular de portada del setmanari Le Nouvel Observateur. “Per què dissimular el nostres sentiments? Estem tristos. Amargs? Furiosos? Descoratjats? No. Tristos” confessa l’article editorial publicat dilluns. I per què ha guanyat el no?: “Més enllà d’un text farragós, és una política, un estat d’esperit, un concepte. En una paraula: el que s’ha condemnat és com van les coses”.A l’editorial de l’endemà del referèndum, el conservador Le Figaro analitzava “Les causes del no” i treia com a una de les conclusions que “França s’ha quedat sola amb el seu model social” i reclama poder per decidir a Europa, una reclamació que es veu ofegada per una Europa de 25 membres amb jocs d’equilibris i vots ponderats.
L’home fort de Le Monde, Jean-Marie Colombani, parla d’impàs i malgrat exonerar el president per la desfeta —“Chirac no està en joc” perquè recorda que el 80% de l’electorat de la UMP va votar que sí— veu com a escenari de futur immediat “l’única Europa possible, que és la que els europeus vulguin fer junts”.
Alexis Brézet aventura a Le Figaro sobre com respondre les inquietuds dels francesos que han votat en contra per motiu de la crisi econòmica i social. Abans de saber qui succeiria Raffarin, l’articulista aposta per un equilibri entre política liberal i també
 solidaritat. “És la política “liberal” —recorda— la que ha permès Tony Blair de reconduir l’atur a quasi res, d’augmentar el salari mínim un 40% en sis anys [...] i de ser reconduït cap a un tercer mandat”. És clar que, com que no pot defensar únicament una política liberal, l’article adverteix la resistència que això tindria en uns sindicats als quals “el no els ha donat ales”. Per això, Brézet insta a “inventar un camí reformador entre l’alliberament d’iniciatives i la solidaritat. Impossible?” i aquí recorda Richelieu: “la política és l’art de fer possible allò que és necessari”.Qui es pronuncia molt negativament sobre el substitut, Dominique de Villepin, és el rotatiu britànic The Independent. “Un membre no electe de la classe dirigent francesa” és com bategen el nou tapat de Chirac que ara ocupa un despatx a Matignon. I, per esplaiar-se més, defineixen Villepin com un absolut ignorant en política econòmica i social, precisament un dels punts febles que han dut a la revolta a les urnes.
I mentre França i Holanda no s’han estat de donar un cop de porta a la Constitució europea i a tot el que això suposa, els socis més recents i els aspirants futurs fan una aposta per l’enfortiment del projecte. “Defensa de l’Europa central” escriuen en comandita quatre ambaixadors i dos alts representants de l’àrea a Liberation. Tot i advertir els canvis que s’estan produint entre els vells socis —deslocalitzacions, crisi, comerç exterior—, consideren que ara es donen les condicions per “afavorir les garanties socials i els valors de solidaritat, llibertat, democràcia i estat de dret” i conclouen que “per tot això, el Tractat constitucional és una oportunitat històrica per veure fetes realitat les aspiracions d’una societat més justa i d’una major integració europea”.
També el president ucraïnès, Víktor Iúsxenko —en aquest cas com a aspirant al club— denuncia que “tota limitació a l’ampliació de la Unió Europea seria percebuda com a una nova partició del continent, un Yalta-bis”, com el que va repartir les àrees d’influència dels vencedors i va assignar les noves fronteres a l’acabar la Segona Guerra Mundial.
Tampoc és que alemanys i nord-americans hagin estat gaire compassius amb el revés patit pel govern de París. El Frankfurter Allgemeine i el Washington Post, amb arguments diferents, coincideixen en l’anàlisi que França no està segura d’aquesta Europa i que sembla que pretén caminar tota sola.
Una reflexió intel·lectual d’alçada sobre el decurs actual del món ens l’ofereix la ploma de Philip Stephens al Financial Times. “Tota nostàlgia és fútil al començament de la història” diu ja en un titular premonitori. Després d’analitzar els canvis al món a la segona meitat del segle XX, amb dos corrents molt forts que feien moure la història —el nacionalisme, que després de dues guerres va construir la integració política, i la cohesió econòmica i social—, Stephens aprecia ara un corrent d’ansietat a Europa, amb polítics desacreditats.
 Però si França preocupa perquè pot fer constipar Europa, la veritable malaltia del vell continent és Itàlia, com recordava l’altra semana el tema de portada de The Economist. Dins el redisseny de forces polítiques que es preparen per a les eleccions de l’any vinent, entre el Polo de Berlusconi i l’Olivera del centreesquerra s’estan colant altres forces de to menor, però amb una implantació territorial més que apreciable. És el cas dels autonomistes sicilians, que van obtenir el 20% dels vots a les eleccions municipals. “El Bossi del sud” el defineix La Repubblica, que menysprea la força del seu líder Raffaele Lombardo al dir que l’acompanyen dones, fills i cunyats. “Aquest és l’exèrcit de Lombardo” diu gràficament el diari romà que marca el que és políticament correcte.Dos temes de caire social per acabar aquest recull d’hemeroteca internacional. El Daily Telegraph recorda el drama de la senyora Williams, la mare de tres adolescents mares solteres de 16, 14 i 12 anys, i el cost que això li suposa a l’erari en concepte de subsidis i ajuts. Tot i ser un fet inèdit pel que fa a l’aparatositat —tres membres de la mateixa família!—, l’embaràs d’adolescents va en augment —més de 8.000 a l’any—, fet que obliga el govern britànic a destinar 138 milions de lliures en campanyes divulgatives entre els adolescents.
The New York Times publica, per altra banda, un interessant reportatge sobre la lluita de classes al si de la comunitat negra dels Estats Units i les dificultats d’integració que troben els ciutadans de color quan accedeixen a un estatus econòmic o de reconeixement social dins de les ciutats o barris humils on havien viscut tota la vida.
Veus de la Fundació
 La presència catalana a la Fira de Frankfurt és abordada per Francesc Puigpelat (Avui, dilluns) i relaciona la polèmica suscitada amb les darreres maniobres d’Albert Boadella, Félix de Azúa, Eugenio Trias i altres, que diu que preparen la resurrecció del Foro Babel. Puigpelat aventura per a la maniobra el possible títol de “La guerra de los nacionalismos. Episodio II: El Imperio contraataca”. Als arguments esgrimits per els personatges esmentats, Puigpelat, amb ironia, diu que en podrien afegir altres de l’estil “l’escriptor en castellà a Catalunya està discriminat. Només té un públic potencial de 400 milions de lectors, mentre que el català té (tirant llarguíssim) 10 milions”.També Salvador Sostres (Avui, dimarts) aborda aquesta polèmica sobre qui ha d’anar a Frankfurt. Per a ell, mitjançant una comparació gastronòmica, la resposta és evident. Ens parla d’“un dels dos millors restaurants japonesos de la ciutat [...] meravellós i plenament integrat a la ciutat: però de cap manera no fa ni pretén fer cuina catalana”.
Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dimecres), per la seva banda, diu que “seria una mostra de respecte que ara, aquí, ningú s’esquincés les vestidures més del compte si la presència catalana a Frankfurt 2007 es munta bàsicament sobre els llibres i els autors en llengua catalana”.
I seguim amb literatura. Joan Oliver ens remet (Avui, diumenge) a Josep Pla arran de l’obligació de “jurar damunt d’un plat de raves”, a què el van conduir dos “planians”, que llegiria les Notes disperses o, el que és el mateix, el volum número 12 de l’Obra completa del geni de Llofriu. Allà hi va descobrir un seguit de frases. Se’n podrien destacar moltes, entre d’altres, aquesta: “la Generalitat —li crida l’atenció a Oliver, de Pla— feia una política que
 només era bona per a la premsa. Era un deliri d’exhibicionisme, de vanitat i de demagògia (pàgina 328)”. Arran d’aquesta afirmació de Josep Pla, Oliver afegeix: “aquí només caldria canviar el temps verbal”.A El Mundo (diumenge) Marçal Sintes parla de l’“exemple a no seguir” per part dels partits catalans. Es refereix al pacte de reforma de l’Estatut signat a les Corts valencianes entre el PSPV i el PP. L’articulista diu que “sorprendrien les presses de Camps i Pla si no fos que tant el text de l’acord com el calendari —amb el qual s’asseguren que l’Estatut valencià serà el primer— semblen dissenyats amb l’objectiu de condicionar el debat català”.
També diumenge, ara a La Vanguardia, Jordi Barbeta diu que “el PSC viu el somni de qualsevol partit polític: governa en totes les administracions que actuen a Catalunya. Tot i amb això, està vivint la situació com un autèntic malson. Els seus governants/candidats no assoleixen un grau d’acceptació que permeti veure l’horitzó amb optimisme. El PSC s’està quedant sense cavalls guanyadors”.
En clau europea, Valentí Puig, des de l’ABC (dimarts) poc després del desgavell governamental francès al referèndum sobre el Tractat de la Unió, assegura que “l’Europa real sortirà endavant, deixant enrere —com aquests rèptils que escampen el rastre dels seus canvis de pell— successius embolcalls que li van quedar petits o que simplement han patit un rebuig biològic, com ha succeït en part a França”.
Valentí Popescu (Actual) analitza una altra desfeta, aquest cop la de Schröder a les eleccions legislatives de Renània del Nord-Westfàlia. Les raons són diverses: “des de l’escassa talla del canceller com a estadista fins al tenaç estancament de l’economia
 alemanya, malgrat els esforços polítcs, empresarials i fins i tot comunitaris per activar la que en altre temps va ser la locomotora econòmica d’Europa”.L’Estat del Benestar és el tema que aborda Ferran Sáez a l’e-noticies (dijous). “Tal com està plantejat actualment —opina Sáez— l’Estat del Benestar és un producte de la il·lusió òptica generada a Europa per la peculiar piràmide de població que ens va llegar la fi de la Segona Guerra Mundial. Però les coses han canviat radicalment: a Itàlia, per exemple, el 25% de la població té més de 65 anys, amb tot el que això suposa”.
La iniciativa presa per la Fundació Catalunya Oberta d’homenatjar Winston Churchill ha comportat que el polític britànic esdevingui un tema que ha tingut un fort ressò entre els articulistes. Així, Roger Jiménez (ABC, divendres) ens presenta Churchill com “Un gegant de l’oratòria” i afegeix que “les seves memòries i molts altres llibres són veritables obres mestres, així com els seus discursos i epigrames, plens d’enginy i d’humor, que reflectien les actes de les sessions a la Cambra dels Comuns”.
A l’e-notícies de dilluns, Enric Vila també glossa la prosa de Churchill tot dient que escrivia de la mateixa manera que feia política: “sense concessions gratuïtes, fugint de la frase buida i
 anant sempre de cara a barraca”. Tot seguit, l’autor de l’article afirma que “aquí, a un polític com Churchill, que amb la seva determinació va salvar Europa, l’acusarien de feixista, d’autoritari o de nacionalista radical”.Enric Canals, per la seva banda, des de les pàgines d’Actual suggereix un espai per dedicar-li a Churchill: “el monument a José Antonio de l’avinguda Tarradellas. La figura imponent i el somriure enigmàtic de Winston Churchill farien de bon acompanyar”.
I Salvador Sostres demana que se li faci un monument en un lloc ben digne. “Perquè és clar, alcalde, un monument a Sir Winston Churchill ha d’estar en una zona de la ciutat on la gent no es pregunti qui és aquest calb del cigar”.
Inèdit
LA SOCIETAT HISTÈRICA
 Un tret que, si més no aparentment, caracteritza la nostra societat actual és la reacció exagerada davant determinats esdeveniments.Aquest fet, que d’entrada podria no semblar molt preocupant, sí que ens ha de fer reflexionar fonamentalment per dos motius. D’una banda perquè es tracta d’una situació cada cop més generalitzada i de l’altra perquè els fets que sembla que preocupen més la població sovint no coincideixen amb aquells que realment afecten les grans qüestions o els grans problemes.
A tall d’exemple em referiré a alguns fets, recents i dispars, que resulten eloqüents.
El passat mes d’abril va morir Karol Wojtyla, Joan Pau II, que durant 26 anys va regir l’Església Catòlica. Al llarg del seu dilatat pontificat van ser moltes les veus que es van expressar críticament respecte de la seva doctrina, a la qual es retreia, entre d’altres, que estava allunyada dels problemes reals de la joventut o mancada d’atenció a molts dels greus drames humans que es viuen al tercer món. També molts entesos manifestaven el caràcter retrògrad del pontificat i, pel que fa a Catalunya, es va destacar en nombroses ocasions la manca de sensibilitat i comprensió vers la nostra realitat política, social i cultural.
Tanmateix, des del moment que es produeix l’òbit —fins i tot abans— i durant la llarga cerimònia posterior, els mitjans de comunicació van oferir planes i planes de premsa escrita i hores i hores d’imatges d’una histèria col·lectiva difícil de comprendre i poc racional, més encara tenint en compte també el context europeu, en el qual la major part de la població o no és catòlica o no és creient.
Un altre fet, més proper en el temps i el lloc, és la recent celebració del campionat de la lliga espanyola de futbol per part del FC Barcelona. Hom està d’acord que el Barça és “més que un club” i que, en ocasions, ha simbolitzat i encara avui simbolitza altres aspectes aliens als estrictament esportius. Amb tot, una anàlisi racional del fet —guanyar la lliga— no justifica l’entorn del milió de persones pels carrers de Barcelona i a l’estadi amb una reacció de desproporcionada histèria col·lectiva que ens van mostrar els mitjans.
Paral·lelament, cada cop més proliferen en alguns mitjans de comunicació programes d’un interès més que dubtós que posen en primera línia d’actualitat personatges i situacions vulgars i fútils, l’aportació dels quals a la societat que els escolta i els manté és insignificant i, en alguns aspectes, fins i tot nociva.
El més absurd de tot plegat és que mentre succeeixen fets com els esmentats, altres qüestions d’una gran transcendència social mereixen una atenció superficial quan no nul·la.
Així, per exemple, mentre contemplàvem emmirallats les exèquies del Papa Joan Pau II, entre d’altres temes el Ministeri d’Educació va presentar l’avantprojecte de llei que regularà l’ensenyament no universitari, qüestió que, sens dubte, afecta un percentatge molt important de la població actual i futura, però que no va merèixer ni de lluny una quota tan important d’atenció mediàtica i, per descomptat, social.
També ens podríem referir a la creixent manca d’interès per les convocatòries d’eleccions (o de referèndums) que són, ni més ni menys, la màxima expressió de la veu de la societat a través del seu vot però que mostren cada vegada un nivell de participació i d’interès, com a mínim, preocupant. En aquest sentit les universitats mereixen una menció especial. Recentment tant la Universitat de Barcelona com la Universitat Pompeu Fabra han dut a terme les seves eleccions per triar nou rector. En ambdós casos la participació ha estat escassa, tot i tractar-se d’unes eleccions que afecten tan directament els electors i malgrat la condició històrica de les universitats com a centres de coneixement i d’inquietud per les qüestions socials i polítiques.
Dit d’una altra manera, sembla que cada cop més el criteri d’acceptació de les idees o els esdeveniments que exerceixen una atracció psicològica més marcada en la ciutadania es corresponen més amb el seu caràcter encomanadís i de fàcil assimilació que no pas com a resultat d’una reflexió profunda i racional dels fets en qüestió.
Què ens passa?
Fa pocs mesos el Sr. Giovanni Sartori, analista polític i professor de Teoria Política de les universitats de Florència i de Columbia, de visita a Barcelona amb motiu del Premi de Periodisme de la FCO, manifestava en una entrevista apareguda al diari La Vanguardia la seva preocupació per la transformació de l’“homo sapiens” en el que ell anomenava “homo videns”, amb la corresponent pèrdua de la capacitat d’entendre sense veure, passant al veure sense entendre. El professor Sartori ho atribuïa al fet que dediquem massa temps a la televisió i als continguts “lamentables” d’aquest mitjà.
Més recentment els mitjans de comunicació es feien ressò de la caiguda dels índexs de lectura en l’adolescència, amb l’agreujant que els mateixos pares, tot i considerar la lectura com a útil, no li reconeixen una utilitat realment efectiva.
Tot plegat hauria de fer reflexionar tothom, governs, societat, mitjans de comunicació, etc. Altrament estem encaminant la societat cap a una espècie d’anestèsia col·lectiva respecte d’allò que és important i amb una histèria generalitzada respecte d’allò més relatiu.
Sense entrar a fons en si això és bo o dolent, el que és segur és que és del tot irracional.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
El fòrum danès Libertas, del qual presentem la web, va ser fundat el 1986 per gent jove propera tant al partit liberal com al partit conservador, però que alhora pensaven que els partits tenen tendència a restringir el debat ideològic. Una de les característiques diferencials que van perseguir els fundadors va ser que oficialment no existís cap líder i, sobretot, fugir d’estructures hieràtiques.
Libertas sent una especial devoció per l’economista Adam Smith i és per això que atorga un premi que l’homenatja. El premi s’atorga a personalitats externes a l’entitat que “en el seu discurs, escrits o treball contribueixi a fomentar la societat lliure o el mercat lliure” i coincideix el dia del seu lliurament amb el del naixement de Smith, el 5 de juny. D’altra banda, els promotors d’aquesta pàgina web també editen una revista que té la característica de no tenir editorial per, així, poder evitar la unificació de punts de vista.
Els seminaris i conferències són altres activitats que du a terme Libertas. Entre altres participants en aquests actes hi ha estat, per exemple, el primer ministre danès Poul Schluter.
Com és lògic, la web està en danès, però també hi ha traducció en anglès. A més, cada un dels apartats conté una cita diferent de diversos pensadors de caire liberal.
|
Copyright © 2005 Fundació Catalunya Oberta