El Butlletí nº 8

> PORTADA

Zapatero s’endú la Roda de Molí per contradir-se ell mateix

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, és el destinatari de la Roda de Molí d’aquesta setmana per haver-se contradit a si mateix durant el proppassat debat de política general. En l’esmentat debat, Zapatero va fer balanç del seu primer any de mandat i va donar unes xifres, referides a aspectes com ara la lluita antiterrorista, els índexs d’atur i de creixement econòmic, entre altres aspectes avaluables, que es contradiuen amb els números presentats pocs dies abans en un informe elaborat pel mateix govern socialista.

> EDITORIAL

ÉS EL COMERÇ, ESTÚPIDS

Fins fa ben pocs mesos, a Europa, de la Xina se’n parlava ben poc. És cert que governs i empresaris seguien amb atenció l’espectacular creixement econòmic del país més poblat del món, però l’opinió pública seguia tenint una imatge difusa de la situació del gegant asiàtic.

Amb l’arribada del 2005, els països occidentals han obert finalment les seves fronteres a la importació de productes tèxtils xinesos i, de sobte, tothom s’ha adonat de fins a quin punt el potencial de la Xina pot trasbalsar l’ordre econòmic mundial. Tant a Europa com als Estats Units s’han aixecat veus demanant que es limiti l’entrada de mercaderies xineses i la mateixa administració s’ha fet ressò d’aquestes exigències. La temptació proteccionista és gran als països desenvolupats que s’omplen la boca de la necessitat d’eradicar la pobresa al món, però que s’espanten quan veuen aparèixer nous competidors decidits a sortir de la pobresa a base d’esforç i comerç.

És escandalós veure que la Unió Europea intenta posar traves als productes xinesos a l’hora que s’empesca idees estrafolàries, com la de gravar amb un euro cada bitllet d’avió, per destinar-lo a l’ajuda al desenvolupament. La Xina ha demostrat, malgrat totes les limitacions del seu sistema polític, que la via per al desenvolupament, el camí per eradicar la pobresa, és el creixement econòmic i el comerç.

Si de debò Europa i els Estats Units volen contribuir a fer un món més just, no cal que s’inventin grans plans d’ajuda als països pobres, n’hi ha prou amb què obrin els seus mercats, els industrials i els agrícoles. La millor ajuda als països pobres és no impedir-los que es guanyin la vida. I això és exactament el que pretenen els que diuen que cal restringir les importacions de productes xinesos.

> LA RODA DE MOLÍ

L’11 i 12 de maig va tenir lloc al Congrés dels Diputats el debat de política general, allà anomenat sobre l’estat de la nació. En aquest debat el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va fer un balanç del que ha estat poc més d’un any de govern socialista.

Amb bona lògica, aquest balanç no hauria de ser gaire diferent de l’informe sobre un any de govern presentat pel mateix govern uns dies abans. Però no. Si comparem la informació aportada per ambdós documents, les xifres no quadren.

En el seu discurs de l’11 de maig el president del govern destaca la lluita contra el terrorisme amb xifres com la detenció de 175 persones per presumpte vinculació amb ETA i 87 en relació amb els atemptats de l’11-M; i l’augment dels professionals de la lluita contra el terrorisme (300 professionals més en els cossos i forces de seguretat de l’Estat, i 354 nous agents al Centro Nacional de Inteligencia).

En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien detingut 80 persones per presumpte vinculació amb ETA, i 90 vinculades amb el terrorisme internacional; i la plantilla dels serveis d’intel·ligència s’havia reforçat amb 250 nous agents.

En el discurs al Congrés, Zapatero posa l’èmfasi en el creixement del PIB (un 2,7% el 2004) i la creació de llocs de treball (un 4%, que equival a 675.000 llocs de treball anuals). I pel que fa a l’atur, destaca que s’ha reduït en 120.000 el nombre d’aturats el  2004.

En canvi, segons l’informe sobre un any de govern de començaments d’abril, s’havien creat 461.300 llocs de treball en els darrers 12 mesos; i el nombre d’aturats s’havia reduït en 40.000 o 34.500, segons si consultes la pàgina 11 o la 104 de l’informe.

Tampoc no quadren les xifres sobre l’augment de les pensions mínimes ni l’augment del salari mínim interprofessional, ni l’augment de les places de Policia i Guàrdia Civil, ni l’augment de les unitats de fiscalia, ni l’augment de l’aportació al fons de reserva de la Seguretat Social, etcètera, etcètera, etcètera.

Fa tota la impressió que les xifres no responen a una descripció precisa de la realitat, sinó que s’utilitzen com convé en cada ocasió. No hi ha manera de treure’n l’entrellat. Malgrat això, el president del govern s’atreveix a afirmar en el seu discurs que “encima, no trucamos las cifras”.  Si no “trucan las cifras”, l’única explicació possible és que el mes d’abril del 2005 va ser el més meravellós de la història.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president Zapatero!

> UN COP D'ULL

Escriure a la lleugera, impunement, sense proves, fruit d’una intoxicació interessada o fruit de la mala fe pot fer mal. Molt de mal. Que els ho diguin, si no, a l’Afganistan, on hi ha hagut 16 morts com a conseqüència de la violència desfermada arran d’una informació publicada a Newsweek que denunciava el sacrilegi generalitzat contra l’Alcorà a la presó nord-americana de Guantánamo.

Són tantes les ganes de desacreditar el govern Bush i de denunciar l’atropellament dels drets humans que s’obre la barra lliure. Però resulta després que, filant prim, la notícia en qüestió no era del tot veritat i es rectifica des del mateix setmanari. Però el mal ja està fet. En víctimes, que no tornaran, i en crèdit periodístic per al setmanari d’ideologia demòcrata que compta amb lectors de tot el món àvids de saber la veritat. Quina veritat més manipulada!

Era una informació breu –a la secció “Periscopi”– però sucosa: una més per aixecar l’odi contra Bush. Tot s’hi val. Exemplars de l’Alcorà llençats al lavabo per tal de provocar els presoners islamistes que tenen retinguts. Font: el testimoni d’un funcionari, contrastat amb dues fonts més del departament de Defensa. Fonts anònimes totes, com al Watergate. Això va fer caure Nixon, ara es buscava no se sap què.

Després resulta que quan la ira s’ha estès per la zona on els Estats Units estan en guerra van aquelles fonts i diuen que no estan tan segurs del que havien dit, que potser no era ben bé així. I un redactor en cap de Newsweek va la setmana següent, dóna la cara i rectifica.

Quina lliçó de periodisme hem rebut amb aquest afer! La lliçó del que no s’ha de fer. I no val a dir que s’ha rectificat, perquè el mal ja estava fet. És clar que a països bastant més propers, certs diaris anomenats independents no saben encara què és rectificar.

A hores d’ara no se sap què passarà amb els intrèpids periodistes d’investigació Michael Isikoff i John Barry. Altres companys de CNN, CBS i The New York Times han hagut de plegar després de signar cròniques inventades o esperpèntiques (per irreals).

Mentre el Newsweek rectifica, el mag de la diplomàcia republicana Henry Kissinger imparteix lliçons de democràcia i de llibertat des de les pàgines del Washington Post que van fer caure el president Nixon. Defensor de la creuada per la llibertat a tot el món com a prioritat de la política exterior dels EUA, Kissinger es felicita pels avenços o pels símptomes que s’aprecien des de l’Iraq i l’Afganistan a Palestina i Ucraïna, de Síria i Egipte al Kirguizistan, però adverteix que això demana d’una política planificada i racional. “És imperatiu establir prioritats basades en l’interès nacional” afirma l’experimentat polític, que demana un ampli consens al voltant de Bush per garantir l’èxit de l’empresa. Però també adverteix de la necessitat de comprendre el context de cada país, influït per segles d’història, abans d’intervenir-hi. En cas contrari la teràpia pot dur no a un “canvi sistèmic” sinó a un simple “episodi”.

Dies abans, al Herald Tribune, el mateix Kissinger contraposava els idealistes dels realistes tot advertint que darrere aquest últim terme hi ha un sentit pejoratiu. A l’article reclama un sistema de valors i d’ideals per no deixar-nos dur exclusivament pel realisme.

La causa de la llibertat al món ha avançat alguns esglaons en llocs on es trepitjava sistemàticament o allà on la dona no tenia cap mena de participació en la vida pública. Al Raï Al-Aam es felicita pel reconeixement dels drets a les dones a Kuwait. Ara podran votar i fins i tot ser elegibles. El diari suís Le Temps es queixa, en canvi, del trist paper atribuït al país alpí en matèria d’igualtat de sexes. Al lloc 34 la situa el World Economic Forum –els organitzadors de la cimera de Davos– en un informe monogràfic sobre aquesta qüestió. A dalt de tot hi ha els països escandinaus, amb la Gran Bretanya i Alemanya ben posicionades, al contrari d’Itàlia i Grècia, que són a la cua dins la Unió Europea.

En plena onada revisionista de la història d’Europa s’ha d’agrair el mea culpa de Romania –que va col·laborar amb Hitler–. La fabricació o l’exhibició de símbols feixistes, racistes o xenòfobs serà punida amb presó després que el Parlament aprovés una llei en aquest sentit. El Courrier des Balkans recorda l’error de molts ciutadans que van donar suport a Ion Antonescu com a lluitador anticomunista i la creença popular que la seva aliança amb Hitler havia salvat de la deportació molts jueus, tesi que ara es manifesta errònia.

La matança impune de centenars de persones a l’Uzbekistan du el diari rus Izvestia (òrgan de l’exèrcit durant el règim comunista) a titular “Per por als islamistes, el món tanca els ulls sobre la dictadura de l’Uzbekistan”. En el text –resum en francès i original en rus– justifica aquest silenci occidental perquè “les aspiracions democràtiques legítimes de la població uzbeka no són conduïdes per polítics laics com va ser el cas a Tbilisi, a Kíev o a Bichkek, sinó per personalitats amb reputació d’islamistes”.

A Europa, mentrestant, parlem d’altres coses. A la Gran Bretanya encara fan càlculs sobre quan plegarà Blair en favor de Gordon Brown, i és que molts es resisteixen a creure que va ser el premier qui va guanyar les eleccions (el fantasma de l’Iraq altra vegada –ja va passar amb la reelecció de Bush–) i que el mèrit és del ministre d’Economia perquè les seves receptes són més creïbles que les dels conservadors. S El Daily Telegraph editorialitza sobre el nou paper dels tories, “torisme lliurepensador”, a compte del que faran els nous “ministres a l’ombra”. Per cert, en el que sembla que hi ha unanimitat és en el desig de canviar el sistema electoral majoritari per un de tipus proporcional. A aquesta qüestió s’hi refereix una enquesta de The Independent on el 62 per cent dels entrevistats postulen canviar de sistema. La raó? Els laboristes han revalidat la majoria absoluta a la Cambra dels Comuns quan només tenen un terç dels vots, desproporció que el poble vol corregir.

Furgant en el passat el Daily Telegraph ha trobat una mina. Resulta que l’acabat d’estrenar ministre de Turisme, James Purnell, va escriure fa tan sols dos anys un article crític contra la candidatura de Londres a organitzar els Jocs Olímpics del 2012. Per a Purnell és una “falsa prioritat per a Londres, per a l’esport i per al conjunt del país” gastar-se cinc bilions de lliures esterlines. Això transcendeix quan les mateixes cases d’apostes de Londres donen més possibilitats a París (1,19) que a la capital anglesa (4,5). Molt lluny queden, per cert, Nova York (19), que avança Madrid (26), i per descomptat Moscou (67).

És clar, posats a trobar contradiccions, el camp polític dóna molt de joc. Els nervis que hi ha a França per la possibilitat que guanyi el no al referèndum de la Constitució europea du a tot tipus de mobilitzacions, algunes de ben estranyes. Ara resulta que s’alineen amb Chirac i un sector del socialisme (a favor del sí) i per tant en contra d’importants i influents sectors de l’esquerra gent que va fer el Maig del 68, com ara Daniel Cohn-Bendit, Dani el roig. L’últim a allargar aquesta llista és Toni Negri, el referent revolucionari antisistema a Itàlia, qui entrevistat a Libération deixa anar: “Sí, per fer desaparèixer aquesta merda d’Estat-nació”. La fi justifica els mitjans?

La potència xinesa no només en el camp econòmic sinó també militar fa reflexionar The New York Times sobre el paper del gegant a la zona, i sobre les seves relacions amb Taiwan, el Japó i l’Índia. I és que des de l’imperi de l’altra banda de l’Atlàntic es vol un creixement controlat en tots els sentits del règim de Beijing. Des de la mateixa Xina surten veus crítiques contra el creixement sense control, al menys en el camp urbanístic, on China Daily aprecia errors greus de planificació que afecten el medi ambient, les infraestructures i les comunicacions.

Dos apunts poc polítics per acabar. USA Today es fa ressò de la política empresa per determinades companyies nord-americanes de fer fora els treballadors que fumen. Les empara el cost sanitari i de salut que genera l’addicció al tabac però envaeixen la llibertat individual i la privacitat de cadascú per fer el que vulgui fora de l’horari i del recinte laboral. L’altra gegant de la comunicació, el The New York Times, publicita estudis que demostren que malgrat que la gent sap expressar-se oralment amb força habilitat això canvia a l’hora de dur les conclusions al paper. Esmenta molts casos de contractes de treball, per exemple, en què la gent no sap escriure allò que ha acordat de paraula.

Com aquell General della Rovere sobre qui va escriure Indro Montanelli i que vàrem conèixer al cinema mitjançant el gran Vittorio de Sica, a Catalunya també s’ha parlat els darrers dies d’algú que ens ha explicat una explicat una falsa peripècia vital amb els nazis com a enemics: Enric Marco, en  qui podem trobar alguns paral·lelismes amb el fals general. En tres articles, Salvador Sostres ha fet la seva anàlisi de la situació. Divendres, a l’Avui, titllava d’“impresentable el tracte que se li està dispensant al senyor Enric Marco. És l’acarnissament dels voltors amb el dèbil, amb el fràgil. El linxament, liderat per l’actual govern retirant-li la Creu de Sant Jordi, és dels més injustos i cruels que puc recordar”.

L’aspecte maquiavèl·lic del cas és el que més interessa, per la seva banda, a Marçal Sintes (Avui, divendres) i conclou que, si bé es pot ser relatiu a l’hora de respondre a la pregunta de si el fi justifica els mitjans, “en aquesta ocasió, però, trobo que és clar que no”. I ho creu atès el tema sobre el qual Enric Marco ha mentit, l’Holocaust, i perquè la tasca que ha fet Marco –“aquelles accions positives que Marco sens dubte ha dut a terme”– també la podia haver fet altra gent. “L’engany –conclou l’articulista–, a part de greument immoral, no era necessari”.

En fi, coses de la personalitat humana que té aquestes reaccions tan imprevistes. I que, a vegades,  es desdobla... Li passa a José Montilla!!! I per això Ferran Sáez es pregunta (e-noticies, divendres) si parla com a ministre, “des de l’actual govern de Madrid, que barra el pas a qualsevol reforma estatutària que vagi més enllà del ‘sano regionalismo’”, o des del PSC –“que, en aparença,  pretén una altra cosa diferent”– quan acusa CiU de posar pals a les rodes a l’Estatut. “Si Montilla parla com a ministre, hauria d’assumir que els pals a les (de moment imaginàries) rodes de l’Estatut les ha posat ell mateix com a membre de l’executiu espanyol;  i si parla des del PSC, caldria que reconegués que el seu partit, després d’haver perdut per enèsima vegada les eleccions catalanes, està al capdavant de la Generalitat gràcies a una formació independentista, amb un projecte nacional no divergent, sinó contradictori amb el del PSC”.

També els països poden patir indefinicions en el seu perfil psicològic. Això és una cosa sobre la qual vol alertar Jordi Graupera (Avui, dilluns) perquè “el catalanisme no pot bastir-se només sobre la identitat, dir ‘això és Catalunya’ per concordar-se amb allò que és natural. Caldrà que sigui una oferta racional, un model de país racionalment diferenciable, no només substituir el que és espanyol pel que és català com una innovació en l’adjectivació, sinó oferir un model d’Estat, de justícia social, de gestió, de llibertat pública, etc.”

Per exemple, posant els punts sobre les is sobre la manca de solidaritat que alguns pretenen tirar-nos en cara: “El tripartit (amb el possible suport de CiU) –Francesc Puigpelat (Avui, dilluns)– hauria de fer una nova proposta de finançament. Es tractaria de deixar-ho tot tal com està: amb 11.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal. Només que, aquests 11.000 milions, en lloc de perdre’s en el forat negre de la Hisenda de Madrid, servissin per ajudar els països més necessitats”. I és que “aquesta idea no solament és solidària, sinó cosmopolita: és aliena a aquell esperit tancat, provinciano i cateto que se’ns sol atribuir als catalans”. Assegura Puigpelat que aquesta idea la recolzarien entre d’altres Rajoy i ZT (la T, per allò del tarannà).

I mira que és ben difícil que aquests dos polítics s’uneixin per alguna cosa, ara que, després del debat de política general semblen més distanciats que mai, per difícil que abans ja semblés poder tensar tant la discrepància. Per exemple, no es posen d’acord en com acabar amb el terrorisme al País Basc i Valentí Puig (ABC, dimarts) ens explica que és perquè Mariano Rajoy creu que el president del govern central ja l’ha enganyat dues vegades i també perquè el líder de l’oposició pensa que per reconstruir el consens del Pacte Antiterrorista, Zapatero hauria d’il·legalitzar el Partit Comunista de les Terres Basques. Sobre la seva opinió personal, val a dir que l’escriptor mallorquí pensa que “és fonamental mantenir la fermesa fins al darrer moment i fins i tot més enllà, sense abaixar mai la guàrdia”.

Però també a l’ABC, ara divendres, el mateix Puig escenificava un altre punt on sembla que mai es creuarà la línia del camí del PSOE amb la del camí del PP: l’educació. Tot criticant que, tradicionalment, la política educativa dels socialistes sempre ha estat “més enllà dels termes del consens” fins i tot “per a la gamma més alta de divergències”, Valentí Puig fa esment de les paraules de Giovanni Sartori, qui sempre ha defensat que “el consens pluralista es basa en un procés d’ajustament entre ments i interessos discrepants: és un procés de compromisos i convergències en canvi continu entre conviccions convergents”.

Però no només Puig ha recordat, en els darrers dies, l’insigne guardonat amb el Premi Periodístic de la Fundació Catalunya Oberta. Ferran Sáez li dedica (Avui, dijous) un article sota el títol “Giovanni Sartori, fent amics”, on recorda, paradoxalment, que “sempre ha estat un personatge incòmode”, i ho és “perquè no ha parat mai de posar sobre la taula temes que generen urticària entre els benpensants: els valors inquietants d’un important sector del món islàmic, el descontrol del flux migratori del Tercer Món i altres qüestions per l’estil”. I, paral·lelament, pot “defensar el Protocol de Kyoto i, alhora, el conreu –selectiu i controlat– de vegetals modificats genèticament”, o bé “criticar severament la política internacional dels Estats Units i, simultàniament, denunciar les absurditats de l’esperit de Seattle. Aquí reben Bush i John Zerzan, així com els seus submisos i escolanets incondicionals. I de passada, per acabar-ho d’adobar, Sartori carrega contra l’Església catòlica per la seva prohibició dels mecanismes moderns de contracepció”.

 

I acabem fent esment del Barça en aquesta setmana tan assenyalada, en què s’ha guanyat la Lliga alhora que també s’ha parlat d’un futur esplendorós i ple de títols. Però, per això, es necessiten diners i una manera d’aconseguir-los és la publicitat a la samarreta. Eugeni Bregolat (La Vanguardia, dimecres) no veuria amb mals ulls que el Futbol Club Barcelona promocionés la candidatura de Pequín per al 2008. Per a qui va ser ambaixador espanyol a la Xina, és força evident que “els que han posat el crit al cel perquè el Barça lluirà a la seva samarreta publicitat dels Jocs Olímpics de Pequín 2008 semblen no haver-se assabentat de l’enorme canvi que ha experimentat la Xina durant el darrer quart de segle. La Xina d’avui té molt poc a veure amb la de Mao Tse Tung”.

QUAN EL NOM FA LA COSA

Què ha de fer el govern? Com tan bé va exposar Michael Oakeshott, a Europa s’han donat dues grans tendències oposades sobre l’objectiu i el propòsit del govern: la política de la fe i la política de l’escepticisme. La política de la fe està bastida sobre la idea que l’activitat governamental és al servei de la perfecció de la humanitat i concep l’acte de governar com una activitat il·limitada. El govern és omnicompetent i el seu objecte és la "salvació" o la "perfecció": la funció del govern és dirigir i integrar totes les activitats dels ciutadans amb l’objectiu de la perfecció. En canvi, la política de l’escepticisme, basada en la desconfiança prudent, entén la governació com una activitat específica i, en tot cas, com quelcom separat de la recerca de la perfecció humana, la consecució de la qual correspondria, si s’escau, a alguna instància diferent al govern.

Ara fa un any l’actual govern de la Generalitat va procedir a canviar la denominació de dos departaments: el d’Ensenyament ha passat a dir-se d’Educació, i el de Sanitat i Seguretat Social a anomenar-se de Salut. La nova denominació d’ambdues conselleries obeiria, en bona mesura, al plantejament que hem relatat sobre la política de la fe, ja que, com pot observar-se, els noms actuals responen a plantejaments “totalitzants” i omnicomprensius respecte del seu àmbit d’acció.

La substitució de sanitat per salut s’ha justificat amb la voluntat de canviar el model anterior, fonamentat en l’atenció i cura de la malaltia, per un nou model basat en la promoció de la salut, model que, cal dir-ho, sembla més proper a l’enfocament de l’OMS, que defineix la salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social, i no únicament l’absència d’afeccions o malalties”. Sota aquest plantejament, la missió del govern seria la de perseguir el nostre benestar; per tant, pressuposa la idea que el govern és, finalment, el responsable últim de la nostra felicitat. No cal dir que pretendre que el nostre benestar físic, mental i social (situacions que responen a apreciacions subjectives i relatives, així com a conviccions personals i íntimes) depengui del govern, no només és contrari als principis d’una societat liberal on cadascú és lliure d’assolir els seus propòsits i les seves finalitats en el marc de les lleis, sinó que implicaria el risc de posar en mans del poder públic instruments il·limitats i insospitats per aconseguir-ho.

Quan la Generalitat restablerta va optar per la denominació departament d’Ensenyament es va trencar amb la denominació franquista (que subsisteix encara avui en l’administració de l’Estat) d’Educació. Val la pena esmentar que l’any 1900 havia estat creat el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, denominació tradicional que, des de la Restauració, es va mantenir amb Primo de Rivera i la II República. Va ser un règim franquista imbuït de tendències totalitàries, el que, ja durant la Guerra Civil, va instituir el Ministerio de Educación Nacional. Recordem que abans de la Segona Guerra Mundial la tasca de l’ensenyament, a partir d’una responsabilitat limitada de l’Estat en la matèria, era fonamentalment pedagògica: transmetre coneixements i valors que no variaven gaire d’una generació a l’altra en societats que es mantenien relativament estables. Avui, l’objectiu de les autoritats educatives s’ha ampliat fins a límits que, en una societat liberal, no haurien de ser superats: envair les atribucions que per naturalesa corresponen a la família i pretendre convertir l’escola en una eina d’enginyeria social.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.escrit.org

Escrit és una organització catalana de creació recent, impulsada per afavorir el debat i l’intercanvi d’opinions i coneixements i que té una pàgina web del mateix nom, amb l’extensió .org, per plasmar aquests objectius que hem esmentat. De fet, aquesta vocació és tan clara que a escrit.org hi pot participar tothom que ho vulgui fer. No en va, l’únic requisit que es demana per ser membre de l’associació és participar activament com a redactor i comentarista.

Actualment, hi ha 22 redactors de professions força diferents, si bé en un primer cop d’ull es podria dir que hi ha una destacada representació de professionals relacionats amb l’àmbit del dret i també de la medicina, la majoria dels quals no arriba als 40 anys.

En obrir la pàgina web, ens trobarem els darrers articles d’opinió que s’hi han publicat, però si volem una classificació més acurada, podem trobar-la al botó “Els temes”, que divideix els articles per seccions. En una d’aquestes seccions, “Col·laboracions”, podreu trobar-hi l’article inèdit de Valentí Puig “Postdemocràcia”, que ha aparegut a l’anterior número del butlletí de la Fundació Catalunya Oberta, i també l’article de la mateixa secció “Quan el nom fa la cosa”, de Maria Àngels Orriols, que podeu veure en aquest mateix butlletí de la nostra Fundació. La raó d’aquestes coincidències és l’acord de col·laboració a què s’ha arribat entre les dues organitzacions.

Els membres d’Escrit també són força aficionats a les enquestes i a les dades, i és força curiós que, en dues relacions diferents que tenen a veure amb les preferències dels lectors, figura, en primer lloc, l’article “Esquerra i dreta”, escrit per Jordi Cabré i que és un bon exemple de l’amplitud de mires que guia el tarannà tant dels autors com dels lectors dels articles.