El Butlletí nº 4

> PORTADA

El País Basc no ha de ser un exemple per a Catalunya

L’emmirallament en el País Basc, arran de les millors condicions de finançament que ha assolit el govern euskaldun, no ens ha de fer oblidar que aquella ha estat una societat trencada pel terrorisme. Les eleccions del diumenge van deixar ben palesa la difícil situació del país del nord amb una divisió social que, a hores d’ara, dificulta la governabilitat del país.

L’autogovern català no passa, precisament, per un bon moment i les expectatives posades en un nou Estatut i un altre finançament no és prou clar que s’acompleixin. Malgrat això, cal ser nosaltres mateixos.

> EDITORIAL

EL PAÍS BASC COM A MODEL

Històricament, el nacionalisme basc i el catalanisme han mantingut una relació d’una certa complicitat emocional. El fet que l’un i l’altre s’hagin enfrontat a la voluntat uniformitzadora de l’Estat ha alimentat sovint a Catalunya la sensació que una part del nostre futur depenia del que passés al País Basc. Les diferències en els sistemes de finançament sorgits de la Transició ha reforçat la idea que els bascos sí que sabien fer les coses bé, mentre que nosaltres érem uns babaus que ens enganyaven amb uns copets a l’espatlla i poca cosa més. L’emmirallament en el País Basc ha arribat al punt d’oblidar que aquella era una societat trencada per la presència constant del terrorisme.

Les eleccions de diumenge van posar de relleu de manera transparent fins a quin punt el País Basc es troba en una situació complicadíssima on la divisió social i política dificulten no només l’elaboració d’un projecte de futur per al país, sinó fins i tot la més elemental governabilitat.

Els catalans tenim els nostres propis problemes i el nostre autogovern no passa pas per un moment esplendorós, ni de bon tros. La reforma de l’Estatut i l’elaboració d’un nou sistema de finançament no és encara segur que ens portin a una millora substancial de la nostra situació, però, en qualsevol cas, el País Basc no és un referent en el qual puguem emmirallar-nos. De la mateixa manera que Catalunya no ha de convertir-se, tampoc, en un model per a Euskadi com alguns, des de les més altes magistratures, pretenen.

> LA RODA DE MOLÍ

DECLARACIÓ DE RENDA I CADASTRE

L’Agència Tributària ha establert una nova mesura per a la prevenció del frau fiscal fent que els inquilins treballin a favor d’Hisenda fent d’investigadors dels seus llogaters. Com? Obligant els inquilins a incloure en la seva declaració de la renda la referència cadastral de la vivenda que lloguen.

 

Segons el director de l’Agència Tributària, Sr. Luis Pedroche, per facilitar aquesta feina dels inquilins, en el programa d’ajuda per a la declaració de la renda (PADRE) s’ha inclòs un enllaç amb la Direcció General del Cadastre, on l’inquilí podrà obtenir la referència cadastral indicant l’adreça de l’habitatge.

 

Però resulta que no està ben fet. Si intentes obtenir la referència cadastral d’un habitatge de vegades i amb una mica de sort et retorna la referència cadastral correcta, però sovint et dóna una referència cadastral errònia o bé simplement no et dóna res de res.

 

Hisenda ens obliga a fer d’inspectors fiscals, i ens dóna per fer-ho una eina que no funciona. Milers de ciutadans donaran dades errònies que potser perjudicaran a terceres persones. Potser encara en declararan culpable al pobre inquilí denunciant. I a més tenen la barra de dir que així es redueix el frau fiscal. 

 

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut Sr. Pedroche!

 

> UN COP D'ULL

La ressaca pels resultats a Euskadi –sorprenents, per a la majoria, però amb lectures interessades de tots colors per justificar la davallada, tot i que victòria folgada– del PNB-EA i el sentit dels nou escons d’unes sigles “comunistes” abertzales, omplen abundosament les planes dels diaris de tot l’Estat. Des de Catalunya, Josep Faulí (Avui, dimarts) considera que no hi ha gaires novetats en la correlació de forces i que, en tot cas, s’obren molts dubtes i interrogants: “És un fet evident que, amb el nou Parlament, les coses no s’han tornat pas fàcils per al projecte del lehendakari, però un altre fet no menys cert és que, amb la campanya i amb els resultats, ha entrat en crisi, també, la gran aliança anomenada “constitucionalista”. Com si els socialistes haguessin aconseguit desprendre’s de la dura obediència a què els populars els van sotmetre mentre van governar a Madrid. La recuperació, de la mà d’un líder nou i diferent, els pot treure de les catacumbes en què s’havien enterrat”.

L’exdirector de l’ABC, José Antonio Zarzalejos titulava dilluns “Euskadi, aún más difícil” i sentencia “per temps indefinit, el País Basc continuarà en una carta d’ajust”. “La correlació de forces polítiques al Parlament de Vitòria i les seves posicions de sortida condemnen la situació a una petrificació política que requereix d’esdeveniments addicionals perquè sigui permeable a noves fórmules de moviment i desenvolupament”.

L’endemà de les eleccions basques, la premsa de Madrid era la més combativa i alhora la que més es felicitava pel retrocés d’Ibarretxe, que no del conjunt del vot nacionalista. Així, Victoria Prego, des d’El Mundo (dilluns), deia que els nou diputats del PCTV “estan en condicions ara mateix d’exercir el medieval dret de cuixa amb el govern que formi el PNB”, cosa que la preocupa, tot i que celebri el “RIP per al pla Ibarretxe”. “Però darrere d’ell –acaba– s’acaba d’aixecar l’ombra sinistra dels que, tenint la força política per forçar els assassins a renunciar a les armes, segueixen guardant un silenci còmplice i esgarrifós”.

La basca resident a Madrid Carmen Gurruchaga sosté una tesi similar. “Ibarreche se tambalea”, valora el títol de la seva columna a La Razón (dilluns). Posats a fer catastrofisme, ja veu per on es conformarà la majoria parlamentària: “Ha estat necessari que una llista pertanyent a un partit de l’entorn d’ETA hagi obtingut els parlamentaris que necessitaven els nacionalistes de Josu Jon Imaz per a la majoria absoluta. El preu: la legalització d’unes sigles més que dubtoses, que tornaran a ser al Parlament de Vitòria amb totes les seves conseqüències i com si res no hagués passat. L’aposta era ben arriscada tret que Zapatero jugués amb un as a la màniga i tingués pactes i acords desconeguts per a ciutadans i polítics”, i aquí ve la rematada final: “Qui li assegura al titular de l’executiu espanyol que Ibarretxe no arribi a acords amb el partit que representa el braç polític d’ETA, o a l’inrevés, i que tots dos puguin donar una accelerada al projecte sobiranista?”.

Afortunadament, no tot és política. Som a la setmana de Sant Jordi, dia en què Baltasar Porcel ja té anunciat que no signarà llibres en protesta per la banalització de la Diada del Llibre. L’escriptor  defensa la convivència de les literatures catalana i castellana com a pròpies del país, diguin el que diguin o facin el que facin els governs de torn. “Aquí amb Asurbanipal o sense ell –escriu a La Vanguardia (dilluns)– existeixen dues literatures i el ciutadà compra 100 llibres en castellà per 13 en català, mentre mitjans nacionalistes com l’Avui, Presència, Catalunya Ràdio i TV3 parlen de literatura castellana i traduccions a aquesta llengua tant o més que de llibres en català. Convertir, doncs, això, en guerra civil entre literatures només perjudicarà a la precària, la catalana, perquè el ciutadà pràcticament no entén el dilema ni Frankfurt ho acceptaria”.

La polèmica pels pisos bonsai continua donant joc.  Maria de la Pau Janer (Avui, dimarts) reclama “uns mínims d’espai per respirar”. “Una habitació on tancar-nos i poder pensar sense interferències o, simplement, aclucar els ulls sense que ningú vengui a alterar el nostre repòs. És el dret a la intimitat de cadascú, a la seva faceta més secreta. Virginia Woolf deia que una dona necessitava una cambra pròpia per ser escriptora. Jo diria que cadascú necessita una cambra pròpia per viure”.

Mentrestant, al món no sembla interessar-li gens ni el procés polític basc ni les mesures dels nostres habitatges per a gent sola. Lògicament, s’escriu sobre altres coses. L’elecció del nou papa no silencia del tot la valoració que encara es fa de la figura de Joan Pau II. Timothy Garton Ash el qualifica com a  globalitzador moral i de primer líder mundial: “Va parlar sempre en nom de la meitat de la humanitat que viu en la pobresa, que és on hi ha més catòlics, predicant el dret de cada persona a un mínim de dignitat”, escriu al The Guardian. No sols va predicar la llibertat a l’Europa de l’Est sinó a tot el món. Va amonestar els dictadors del Tercer Món i els capitalistes occidentals demanant justícia social. Va ser incansable en la defensa de la pau. Va esforçar-se per evitar el “xoc de civilitzacions” estenent la mà a jueus i musulmans i als cristians d’altres confessions. Tant si compartim com si no les seves creences hem de reconèixer que va ser la persona que ha fet l’intent més gran, fins ara, de plantejar el que pot ser la globalització moral”.

La televisió globalitzada, la que arriba amb les antenes parabòliques, ¿pot ajudar a establir o a consolidar la democràcia al món àrab? Això és el que es pregunta Danny Rubinstein a Courrier International: “Per a alguns observadors l’accés lliure dels pobles àrabs a la informació obligarà els règims a reformar-se i les societats àrabs acabaran sent lliures i democràtiques. Quan el conservador israelià Netanyahu era primer ministre va dir: “Les dictadures àrabs no sobreviuran a la televisió per satèl·lit. Farà falta temps, però aquests règims no resistiran el satèl·lit”. Per això, “el flux d’informació i de publicitat produït fora dels Estats és tal que les opinions públiques àrabs s’adonaran de la feblesa dels règims existents”. “Els teleespectadors àrabs s’han adonat que els seus règims han perdut el poder absolut i això comporta l’aparició d’una oposició”.

Veus de la Fundació

Embolica que fa fort... al PNB amb el PSE. En aquesta frase segur que hi coincideix la majoria d’analistes a l’hora de valorar els intricats resultats de les eleccions al País Basc. Així, sota el títol d’Atzucac, la primera “Engruna” de Joan Oliver a l’Avui (dimarts) comença afirmant que “si una màquina diabòlica hagués dissenyat un resultat electoral per fer impossible la governabilitat d’Euskadi, difícilment hauria estat més eficient del que ho van ser els ciutadans diumenge a les urnes”. Tot i amb això, Oliver en dóna les claus quan afirma que l’esperança passa per “donar algun tipus de paper a Batasuna-Ehak i refer ponts de col·laboració entre PNB-EA i el PSE”.

En aquest segon punt hi està d’acord Joaquim Colominas, que al seu article de dilluns a l’Avui,  Continuïtat i canvi, ens descriu tot un fresc de com queda la situació al nord i destaca, com a element decisiu perquè algunes coses canviïn allà, “el canvi d’inquilí a la Moncloa, d’Aznar a Zapatero”. Aquest ha estat per a l’autor de l’article “un element decisiu en la recuperació del segon lloc del PSE”. Continuant amb les càbales generalitzades, Colomines conclou que “desconeixem, naturalment, amb qui formarà govern el PNB, però pensem que el futur polític d’Euskadi passa per retrobar ponts d’entesa entre PNB i PSE, les dues formacions més centrals i menys radicals dels dos grans blocs de la política basca”.

Més des d’un punt de vista informatiu que no pas d’opinió –no en va hi ha anat com a enviat especial de La Vanguardia– Jordi Barbeta expressa (dimarts) les seves impressions i coincideix en la via del pacte PNB-PSE. “Només una entesa del PNB amb el PSE sembla que pugui de prosperar”, sentencia al títol. Després, explicarà que “hi ha moltes ferides per cicatritzar i moltes desconfiances per superar”, però que la fórmula per aconseguir l’entesa esmentada ha de ser “temps, paciència, audàcia política i enormes dosis de flexibilitat”. “O sigui, tot el que no hi ha hagut a la política basca en els darrers deu anys”, segons les paraules d’un dirigent socialista “pragmàtic” recollides per Barbeta.

I tot i que l’evidència per a ell no és tan palesa, Valentí Puig opina (ABC, dilluns) que “els resultats del PSOE queden molt lluny de l’opció de liderar una nova fase del sistema polític basc, que hauria passat per la tercera via i aprofitat algunes de les peculiaritats concebudes per Pasqual Maragall. Tot i amb això, la progressiva reaproximació entre socialistes i PNB no és una entelèquia, entre altres coses perquè el PNB pot requerir algun suport extra al Parlament de Vitòria i a Rodríguez Zapatero li pot venir de gust anar dissimulant a la Carrera de San Jerónimo el llast quotidià que significa ERC”. D’altra banda, l’articulista va més enllà d’aquest futur que sembla evident, tot aventurant que “queda entre parèntesi el lideratge del lehendakari ara en funcions i s’obre la caixa de Pandora de la seva substitució, potser a la fi d’una lluita interna després del precari repartiment de poder posterior a Arzalluz”. Puig també té temps per parlar de la presència d’EHAK al Parlament Basc. Davant alguns enigmes que envolten la formació, l’escriptor mallorquí pren posició tot afirmant que “ETA serà de nou al Parlament autonòmic basc, des dels escons del Partit Comunista de les Terres Basques”.

I que se’n guardi prou Zapatero de fugir per la tangent i pactar amb els populars bascos, és la recomanació de Marçal Sintes al president del govern espanyol. Tot llegint en clau catalana les eleccions basques (El Mundo, diumenge), afirma que això suposaria “donar una bufetada a Maragall i comprometria l’Estatut i el nou finançament”. Que Maragall vol un pacte PNB-PSE no és cap secret i, en definitiva, “no s’ha de descartar, com sospiten alguns socialistes catalans, que si prosperen unes propostes estatutària i financera ambicioses, i després d’un possible resultat favorable a les eleccions gallegues, Zapatero opti pel camí del mig, és a dir, per cridar a les urnes anticipadament a fi de poder obtenir la força política que necessitarà per afrontar les complicades negociacions territorials pendents”.

Potser a l’hora d’estudiar la qüestió del futur econòmic de Catalunya, els ponents del nou Estatut de Catalunya seguiran la "Proposta de finançament" (La Vanguardia, diumenge) de Xavier Sala i Martín. L’economista basa els seus postulats en una Agència Tributària pròpia per a Catalunya, la decisió en matèria impositiva i el pagament a l’Estat espanyol de la part proporcional de despeses indivisibles centrals. “Fins aquí –diu Sala i Martín– crec, tots els partits catalans estan d’acord” i hi afegeix un quart punt: “Catalunya pagarà a Espanya una contribució addicional (encara que alguns polítics parlen de quota de solidaritat, a mi no m’agrada aquesta paraula perquè és vaga i, en conseqüència, susceptible de generar arbitrarietats fiscals. Proposo anomenar-la contribució addicional perquè tothom entengui que és una contribució que suplementa  el que ja s’ha pagat (...))”. “Aquesta contribució addicional ha de ser transparent, pública, verificable i subjecte a tres principis fonamentals”, que són equitat, eficiència i mobilitat en les polítiques de redistribució.

I de quan encara no hi havia Estatut, ni vell ni nou, sinó que vivíem sota una dictadura, Enric Canals (La Vanguardia, diumenge) ens explica a "El caso del retrato de Franco defenestrado" uns fets que van succeir a la fàbrica Arno Jäger, de Montgat, quan uns treballadors van llançar per una finestra un retrat del dictador Franco i unes banderes espanyola i alemanya. Naturalment, l’assumpte va acabar en judici i el secretari de la causa va ser Josep Maria Pons Gurí, llavors integrant de la Falange, a qui Pasqual Maragall –“probablement sense saber-ho”, aclareix Canals– va imposar la medalla Francesc Macià el 15 de març passat.

El mateix Enric Canals, ara a l’e-notícies (dimarts) aborda un tema de més actualitat, com és la teleporqueria. “¿L’antic amant de Lady Di a Salsa Rosa és menys teleporqueria que la néta de Franco explicant la seva vida glamurosa en hores de màxima audiència a TV3? Sempre respectant l’horari protegit, que tothom elegeixi lliurement el que vol veure”, afirma, alhora que acaba advocant per ensenyar a veure la televisió des de l’escola: “Segons les estadístiques, els nostres infants (...) es passen més temps mirant la televisió que llegint. I en  canvi els donem hores i hores de classe de literatura”.

L’article esmentat enllaça amb el que Enric Vila havia escrit el dia abans al mateix mitjà, en què també es parlava de televisió. Vila critica la laxitud en què han caigut els serials de TV3, tot assegurant que hi ha “molta llibertat, tolerància, Estatut i mandangues però el més tangible del canvi socialista i de la segona transició d’ERC és el succedani del destape en què han caigut els serials de TV3”. Vila llança el guant a Francesc Puigpelat quan afirma en el seu article que els progres als quals agrada escandalitzar només llegeixen en castellà. I en certa manera, Puigpelat el recull (Avui, dilluns), per criticar els 20 milions d’euros que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona es gastaran en “una provincianíssima campanya de promoció d’El Quixot”. “Una xifra que no s’han gastat ni es gastaran en un autor en llengua catalana”.

Joan Oliver (Avui, divendres) també critica implícitament cert progressisme en abordar la problemàtica del Sudan. Es remet, primer, a unes paraules del secretari general de l’ONU, Kofi Annan, que diu que calen diners per a aquell país, però també protecció. Ja, de collita pròpia, afirma Oliver: “Per més pacifistes que vulguem ser, per més manifestacions que fem, resoldre alguns dels grans drames del món contemporani no és possible sense l’ús de la força. Al Sudan, cal menjar, calen diners, però calen per damunt de tot soldats. I els països occidentals hem de ser capaços d’enviar-n’hi, sota la bandera de les Nacions Unides o la que sigui”.

Exclusiu

ENS CAL UNA NOVA FORMA DE FER POLÍTICA

Josep Puigbó

Els últims episodis viscuts a Catalunya (al Parlament i als jutjats) han estat una continua invitació a la sospita. I un insult a la intel·ligència dels ciutadans. La confiança en els polítics, ja molt malmesa, segurament ha rebut el cop de gràcia definitiu. La societat civil, convertida des de fa ja molts anys en societat absent, acabarà per abdicar de tot allò que suposi l’exercici de l’activitat pública. Això voldrà dir que els actors de la política d’avui, molts dels quals encara ho són d’ahir, continuaran sent-ho del demà. És a dir, la mateixa classe política instal·lada.

La cada vegada més elevada abstenció en les successives eleccions (a excepció feta d’aquelles celebrades sota la pressió determinada d’uns fets concrets, com les últimes generals) ja és el   primer pas per al trencament total i sever entre polítics i societat civil.

Només l’evitarem amb noves formes en l’exercici de la política. I potser amb un canvi de bona part dels seus actors.

El trencament de la complicitat entre la societat civil i la classe política és avui tan sever que, per recuperar l’empatia entre el ciutadà i el polític, caldrà establir una nova relació genuïna entre tots dos, una bijecció de veritat en què el ciutadà disposi d’un poder autènticament participatiu i el polític, d’un poder just i equilibrat que s’hi emmiralli i doni respostes efectives a l’únic garant de la democràcia, que és el poble. Sense sectarismes i sense privilegis. 

Els partits han aconseguit segrestar la societat. Han pres la iniciativa social fins allà on se’ls ha deixat. Entenen de tot, opinen de tot i ens col·loquen la seva gent per tot. Només perquè són la seva gent, no perquè siguin els millors. Tutelen la justícia, les caixes, la cultura, els mitjans de comunicació. Els seus tentacles han esmorteït la llibertat de pensament fins a arribar, gairebé, al pensament únic, que no és res més que una forma de totalitarisme. En nom de la democràcia però, al cap i a la fi, una forma de totalitarisme. 

No és veritat que no hi hagi altres formes de fer política. Aquesta és la gran mentida que ens volen fer creure. Potser sí que ha arribat l’hora de la societat civil organitzada que es resisteix al fet que decideixin per ella i li ho donin tot fet. Potser és el moment que la societat civil recuperi el protagonisme.

Potser és el moment de qui  creu que, efectivament, la política  és massa important per deixar-la només en mans dels polítics.

> ENLLAÇOS RECOMANATS

www.aei.org

El primer que podríem destacar de la pàgina web de l’American Enterprise Institute for Public Policy Research (Institut de l’Empresa Americana per a la Recerca de Polítiques Públiques) és que prima, per sobre d’altres aspectes, la informació sobre les novetats editorials que la institució presenta, així com dels actes que organitza.

Per bé que hi ha un apartat que reflecteix els aspectes esmentats d’una forma general, a la pàgina també s’hi pot trobar una especialització per seccions, com ara economia, política exterior i defensa i política i societat.

L’American Enterprise Institute for Public Policy Research està ubicat a Washington DC, data del 1943 i està considerat com un dels més respectats laboratoris d’idees d’arreu del món. Entre els seus actuals membres, cal destacar Richard Perle, membre de la Junta de Polítiques de Defensa del govern dels Estats Units i un dels grans estrategs en el conflicte de l’Iraq, i la que havia estat delegada dels Estats Units a l’ONU, Jeane Kirkpatrick, que l’any 2003 va encapçalar la delegació del seu govern a la Comissió de Drets Humans, a més de l’expresident de la cambra baixa del Congrés, Newt Gingrich.

La institució es caracteritza per no tenir ànim de lucre i per la seva independència política, raó per la qual pot prendre posicions legals o polítiques allunyades de les tesis dels diferents governs de la nació.