> PORTADA
Catalunya necessita plenes competències en temes d’immigració
La immigració presenta molts problemes i cal tenir la valentia de solucionar-los. Com va explicar el professor Gérard-François Dumont en un acte organitzat per la Fundació Catalunya Oberta, la nova immigració té intenció d’arrelar al país d’acollida, entre altres coses perquè les noves comunicacions, tan pel que fa a mitjans de transport com a possibilitats tecnològiques, els permeten no trencar amb la seva cultura, encara que estiguin molt lluny del país d’origen. Això facilita que es tanqui en la seva cultura, circumstància aquesta que, si ja preocupa a societats amb poder polític, més ha de preocupar en una societat com la catalana amb un idioma i una cultura amenaçats i sense possibilitat política de fer front a aquesta amenaça. Per això, Catalunya ha d’assumir les competències pertinents en aquesta matèria. En el tema de la immigració ha arribat l’hora de dir la veritat. En públic i en privat.
> EDITORIAL
IMMIGRACIÓ: L’HORA DE LA VERITAT
El 7 de maig finalitza, en teoria, el procés extraordinari de regularització d’immigrants iniciat pel govern espanyol. Encara és d’hora per fer-ne un balanç detallat però a aquestes alçades semblen ja clars dos fets: que creixerà de manera significativa el nombre d’immigrants amb una situació plenament regularitzada (subjectes de drets i deures), però que continuarà havent-hi un volum també important d’immigrants en situació irregular.
Sigui quin sigui el resultat final del procés, sabem amb certesa que els immigrants representen ja més del 10% de la població catalana. La magnitud del fenomen és inqüestionable, com també ho és la seva repercussió en la vida econòmica, social i cultural del país.
Des de la Fundació Catalunya Oberta creiem que la societat catalana no pot seguir fent veure que tot aquest procés, que trasbalsa profundament les estructures de convivència forjades durant segles i la mateixa idea del país, no presenta problemes. En presenta i molts i per resoldre’ls cal tenir la valentia de, primer, plantejar-los.
Com remarcava el professor Gérard-François Dumont en la conferència organitzada el 31 de març passat per la Fundació Catalunya Oberta, la nova immigració es distingeix de la de fa unes dècades en molts aspectes, però n’hi ha un d’essencial: la voluntat de permanència. Fins fa poc, l’emigrant que arribava a una nova terra s’hi establia i trencava la majoria de llaços amb el seu país d’origen. Feia una opció quasi definitiva pel país d’arribada. En canvi, avui, les comunicacions ràpides i barates (la globalització) li permeten viure en una terra diferent a aquella on va néixer però seguir mantenint els vincles amb la comunitat d’origen gràcies al telèfon, internet, la televisió via satèl·lit i els transports de baix cost. Avui, un immigrant magribí o pakistanès, pot viure a Catalunya i seguir formant part de la comunitat lingüística, cultural, social i, fins i tot, gastronòmica del seu país d’origen.
Aquest fet, que preocupa profundament en societats tan estructurades i amb tan poder polític com la francesa o l’holandesa, és encara més dramàtic en una societat com la catalana, amb una llengua i una cultura permanentment amenaçades, i que no disposa dels mínims instruments polítics i financers propis per encarar el procés d’integració dels nous immigrants. Que Catalunya disposi de competències plenes en immigració és una necessitat inexcusable no només per poder encarar amb unes mínimes possibilitats d’èxit la integració d’aquesta immensa nova onada migratòria, sinó també per garantir la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura.
Però aquesta nova immigració representa també múltiples reptes en molts d’altres terrenys: des de l’Estat de benestar fins a l’urbanisme, l’escola o l’economia. En cap d’aquests camps no hi ha solucions fàcils. En cap d’aquests camps no valen les receptes simplistes. Calen recursos i idees i cal, per damunt de tot, tenir la valentia d’afrontar els problemes de cara.
No ens podem permetre per més temps fer veure que no passa res. No ens podem permetre per més temps mantenir l’esquizofrènia social entre un discurs públic que nega l’existència dels problemes i un discurs privat que maximitza els problemes.
En el tema de la immigració ha arribat l’hora de la veritat. L’hora de dir la veritat, en públic i en privat.
> LA RODA DE MOLÍ
ATUR REGISTRAT AL MARÇ
Si l'atur augmenta, fem veure que baixa
En una nota de premsa publicada pel departament de Treball i Indústria de la Generalitat de Catalunya, es destaca que el nombre d’aturats ha disminuït durant el mes de març en 5.599 persones, “el descens més important dels darrers sis anys”.
Però si mirem la
variació de l’atur interanual, és a dir, la diferència entre el mes de març d’enguany i el mes de març de l’any passat, que és la manera seriosa de mirar la variació, trobem que el nombre d’aturats no ha baixat, sinó que ha augmentat en 3.776 persones. A Catalunya hi ha, en realitat, un 1,86% més d’aturats que al mes de març del 2004.Regirant les dades per trobar més xifres positives el departament ens dóna els descensos de l’atur per gènere i per demarcacions, però totes són negatives si mirem les dades interanuals, de març a març.
Tot això es veu agreujat per un fet important que ha passat desapercebut pel departament: aquest any la Setmana Santa ha caigut al mes de març, a diferència de l’any passat que va ser a l’abril, la qual cosa hauria d’haver produït una disminució de l’atur registrat el mes de març del 2005 respecte al 2004, i no un increment. Per tant, l’evolució de les xifres és molt negativa.
A l’única frase de la nota on es comenta l’augment de l’atur interanual, ho disculpen dient que “aquest increment és significativament menor que el que es va produir el 2003 amb un augment de l’atur del 6,1% i el 2002 amb un increment del13,4%”. Però curiosament s’obliden de la xifra corresponent al 2004
Els experts del departament de Treball, sàviament dirigits pel conseller Rañé, han fet jocs malabars amb les xifres per vendre’ns una disminució de l’atur quan hi ha hagut un augment important.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut conseller Rañé!
> UN COP D'ULL
Les eleccions basques de diumenge donen joc als comentaristes espanyols, despullats de l’emmirallament amb què, des de l’òptica de certs catalans, s’assisteix a qualsevol afer d’Euskadi. La majoria s’ho mira des d’un fals parany sobiranistes-constitucionalistes i amb el desig-temor que socialistes i populars acabin o no acabin pactant si això els donés alguna possibilitat de canvi. El debat arriba a l’àmbit universitari. Per a Javier Elzo, sociòleg a Deusto, (El País, diumenge) “la crispació evident a la classe política afortunadament no es trasllada mimèticament a la societat civil”. “Amb això vull dir dues coses. En primer lloc, que la societat basca no està tan dividida com la classe política. Però, en segon lloc, també és cert que la crispació política també ha fet forat, tot i que, de nou afortunadament, en molta menor mesura a la societat basca. Crec que una cosa ja oblidada, potser molt profunda (per oculta) i perillosa (per la seva transcendència), pot estar succeint al subconscient col·lectiu de no pocs bascos. Em refereixo al risc de les dues comunitats, no al conjunt de la societat basca, afortunadament per tercer cop, però sí als sectors més polaritzats en l’escala subjectiva d’identitat basca versus espanyola”.
Des de la UPV, el professor de constitucional Andoni Pérez Ayala alerta a El Correo sobre la manera d’interpretar esbiaixadament els resultats de les urnes: “Convé tenir present les consideracions que s’estan fent amb les eleccions, a més de saber comptar els vots i els escons (els propis i els del veí), que sembla que és l’únic que preocupa, no únicament als dirigents polítics directament implicats sinó també als comentaristes i analistes. 
Sobretot s’ha de saber llegir els resultats més enllà de la simple aritmètica electoral. És especialment aconsellable saber llegir les dades que fan referència al manteniment, o no, dels elements estructurals bàsics en la conformació de la voluntat política de la ciutadania, que no tenen perquè coincidir amb les eventuals oscil·lacions d’escons a favor d’una formació política determinada (o en perjudici de qualsevol altra). I de forma particular, les dades referents a l’evolució de la correlació entre les opcions nacionalistes i les no nacionalistes, donada la seva incidència en la polarització dels comportaments polítics (independentment que a alguns aquesta dinàmica política no ens faci precisament feliços).
Cayetana Álvarez de Toledo embolica Maragall per fer morbós el contenciós basc (el Mundo, dilluns) i adverteix que Zapatero voldrà presentar-se davant la societat com el Blair espanyol: “Com l’artífex de la pau. Però ho farà a canvi de pagar un preu polític formidable. I serà una pau amb data de caducitat, perquè els nacionalismes mai cediran en el seu objectiu, que no és un model de convivència diferent, sinó la independència”. I aquí és quan apareix en escena el president: “Qui ho ha dit més clar és Maragall: ‘Assolirem un acord que duri 25 anys’. Vint-i-cinc anys de treva política abans d’una nova negociació en què l’Estat, despullat de competències, només podrà brindar en safata la seva pròpia existència”.
L’accent català des de l’òrbita maragalliana l’aporta Josep Ramoneda. "Autocomplacencia" es titula l’article setmanal que escriu a El País (diumenge). Repartint estopa als nacionalistes i trobant a faltar un PSOE realment alternatiu, Ramoneda tem un vot conservador, que res no canviï: “La baixa intensitat de l’activitat d’ETA als últims anys ha contribuït que l’autocomplaença creixi a Euskadi. I les societats amb alt benestar material són reticents als canvis quan la vida quotidiana va bé”.
Hi ha comentaristes, però, que no es deixen arrossegar pel corrent que ve del nord passant per Madrid i fins i tot s’atreveixen a posar en qüestió algunes modes que s’estilen al nostre país. Com ara això de reunir-se tots els dilluns a diferents nivells polítics de tripartit i d’oposició. “Pobre president! –exclama Francesc-Marc Álvaro (La Vanguardia, dilluns)–. Així no hi ha temps per governar. Tot aquest cerimonial de trobades és per crear un clima entre socis més sostenible i amistós. També el Kama Sutra és un llibre que proposa moltes postures per realitzar l’acte amatori. Reunions, postures i combinacions distintes per dur el govern. Dóna-me’n que te’n donaré, sense parar. Ben segur que d’aquest experiment en pot sortir un best seller útil per a directius amb molt d’estrès. Amb pròleg d’Ernest Maragall, per descomptat”. I és que aquest, pel que es veu, s’empassa totes les trobades a tots els nivells, vaja, que es passa el dilluns reunit.
Un altre professor, Héctor López Bofill, teoritza en canvi (Avui, dilluns) sobre el progrés electoral de l’independentisme a Catalunya i sobre la disjuntiva que s’obre entre seguir un camí sobiranista –tot i que el catalanisme, “per raons demogràfiques”, diu ell, esdevingui minoritari– i col·laborar amb el govern espanyol com està fent ERC. “Per això –escriu López Bofill– és tan delicat que, des d’ERC, s’insisteixi excessivament a participar en la construcció d’una Espanya plurinacional perquè revela indicis en contra de la voluntat que perseguien aquells que van viure amb esperança –ell deu ser un d’aquests, segur!– el seu triomf”.
De Catalunya, però ara en relació amb la immigració, parla a El Periódico (dimarts), Vicenç Villatoro. L’articulista evoca les paraules del demògraf francès Gérard-François Dumont al darrer Dinar-Debat de la Fundació Catalunya Oberta, quan deia que els canvis mundials en les comunicacions donen a la immigració unes característiques inèdites. Aplicat al nostre país, l’escriptor afirma que “ha estat al segle XX terra d’acollida, i el resultat ha donat una notable cohesió cultural i una excel·lent cohesió social”, però davant la nova immigració “hem de generar polítiques i reflexions noves. Perquè no ens serveix la nostra experiència històrica, perquè no és suficient el pilot automàtic d’un país amb capacitat d’acollida”.
El món camina, però, per altres dreceres. Recuperada la normalitat mediàtica del fenomen papal, les grans firmes s’ocupen d’afers variats. Ralf Dahrendorf titula "Política entre símbols i valors" el seu article de La Repubblica, en què, fent comparacions entre els nord-americans i els europeus, arriba a la següent conclusió: “El més important a Europa i que més divideix els europeus és que a cada Estat membre la qüestió nacional se situa com un problema de valors inspirat en la por. Hi ha una necessitat d’un sentit de pertinença que porta a anar a favor d’Europa i en contra dels EUA o bé a anar contra Europa i a favor del propi país. Tant en un cas com en l’altre estem fora de l’àmbit de les opcions polítiques per entrar en el món dels símbols i dels mites. Aquest és el principal risc per als països democràtics, ja que es reintrodueixen divisions fonamentals en societats en què l’exclusió del fonamentalisme polític ha representat una de les conquestes democràtiques més importants. El debat públic hauria de centrar-se en les opcions polítiques dins d’una comunitat de valors. Aquest és un objectiu primordial per a una política de llibertat”.
Paul Krugman aprofundeix (Internacional Herald Tribune) en la llibertat i en el perill que el fonamentalisme religiós retalli drets individuals i col·lectius als Estats Units. En relació amb el cas Schiavo i el paper de metges i farmacèutics amb escrúpols de consciència, Krugman reclama “una postura ferma dels moderats contra l’extremisme religiós”. “Molta gent es pregunta on són els demòcrates, on són els metges que defensen la seva integritat professional. Penso en el que va passar a Israel quan no fa gaire els moderats minimitzaven el perill del creixement dels extremismes religiosos. Ara els extremismes han matat ja un primer ministre (Rabin) i amenacen l’actual (Sharon). Als EUA encara no hi ha perill que els polítics progressistes i els conservadors no intransigents puguin ser assassinats, però si els moderats no actuen contra el poder creixent dels extremistes podríem arribar-hi”.
Veus de la Fundació
Per a Marçal Sintes (Avui, divendres) el fet que Josep Piqué afirmi que “el finançament de Catalunya ha de ser en els seus resultats similar al que obtenen les comunitats forals, això és, el País Basc i Navarra” suposa "Satisfacció i esperança". 
L’articulista també s’alegra del principi d’acord al qual, sobre la matèria, han arribat els partits del govern català, per la qual cosa “no cal dir que CiU ha d’agafar la paraula a les altres formacions, sobretot perquè els plantejaments expressats per la resta de partits s’aproximen notablement a la proposta d’Artur Mas i els seus.”
A El Mundo (diumenge), el propi Sintes fa costat a Maragall i ratifica les paraules d’aquest a Madrid: “Hi ha una passió per la ignorància en aquest país que em subleva”. Sintes sosté que “aquesta passió és certament gran”. “En el cas de la majoria dels polítics espanyols no resulta, tanmateix innocent. Fugen de dades i arguments. Perquè la confusió els permet seguir encomanant-se a la demagògia i a les insinuacions injustes sobre la solidaritat de Catalunya o al caràcter fenici i egoista de la seva gent. El mòbil no és un altre que els diners: temen veure qüestionada la seva part de la bossa comú, a la qual tant contribueix l’economia catalana”. I vaticina: “del pols entre els socialistes catalans i els seus coreligionaris de la resta d’Espanya pel finançament –que fa temps que ha començat– depèn en gran part el futur de la política catalana. Veurem si el PSC aguanta l’estrebada”.
Per aclarir alguns conceptes, potser fóra bo fer el "Tastet de federalisme alemany" que ens proposa Ramon Tremosa (Avui, dissabte). El professor de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona ens recorda que “la igualtat de percentatges entre el govern federal i els lands (...) deriva d’un mandat constitucional, per la qual cosa no pot ser modificat pel govern federal de manera unilateral. També és rellevant que les agències tributàries dels lands participen en la gestió i la recaptació de tots els impostos, fet que contrasta amb la participació en origen autonòmica en un model d’agència tributària única espanyola”. L’articulista trenca un tòpic tot explicant que “del federalisme alemany es critica la pobra capacitat normativa dels lands, ja que és el govern federal qui fixa els tipus impositius dels grans impostos de manera harmonitzada”. “No obstant això, per mitjà del dret de veto al Senat alemany (Bundesrat), els lands recuperen una capacitat de pressió sobre el govern federal molt important per fer efectiva la seva veu, en una cambra que és únicament territorial”. Un cop feta l’exposició, que també inclou un apartat dedicat a recordar que a Alemanya “els ajuntaments també participen de la recaptació dels grans impostos estatals”, Tremosa conclou: “Cal no oblidar que, tot i que se sent a dir que ‘Espanya ja és el país més descentralitzat del món’, les publicacions de l’OCDE i de l’FMI mai no classifiquen l’Estat espanyol com a Estat federal sinó com a Estat unitari ‘amb algun tret federalitzant’”.
La visió més pessimista de tot aquest batibull al voltant de l’Estatut la dóna Jordi Graupera (Avui, dilluns). Contundent. Diu que “el nou Estatut ja no serveix per a res”, i demana que “CiU o ERC denunciïn la farsa d’aquest Estatut que no aportarà cap nou escenari a Catalunya perquè a Madrid no els donarà la gana. Per fer aquest salt cal tenir al govern de Madrid agafat per l’aritmètica testicular. I obligar-los. La resta serà frustrar els catalans o aprovar un Estatut-Fòrum que invalidarà el país durant vint anys. I a sobre l’haurem de votar perquè no diguin que som espanyols”.
No menys empantanegades que les qüestions estatutàries han estat (i de fa molt més temps) les relacions entre política i cultura. Ara, novament d’actualitat arran de la idea de la creació del Consell de la Cultura i les Arts de Catalunya. Oriol Pi de Cabanyes (La Vanguardia, dilluns) assegura que el nom “sona bé, per bé que per a alguns, potser menys que el del Consell de les Arts en qual pensaven, a la manera de l’Arts Council britànic, al comitè merament professional del qual, i suposadament apolític, delegar tot el pressupost i tota la responsabilitat de la política cultural de la Generalitat”. “Però és que per aquí, llàstima!, hi ha pocs britànics”. Algunes preguntes al voltant de la viabilitat del projecte, que es fa el mateix Pi de Cabanyes, el fan arribar a la conclusió global que “el moment polític no sembla precisament el 
més propici”. “Tampoc el cultural, tan baix de to i tan dominat pel que és políticament correcte que gairebé s’ha convertit en pensament únic”. Aquestes estranyes relacions entre cultura i política es fan paleses en circumstàncies com les que han portat a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a demanar que a la Fira de Frankfurt del 2007, per part del nostre país, només hi participin escriptors que escriguin en català. Això serveix a Joan Oliver per apuntar (Avui, dissabte) que “sembla mentida que a aquestes alçades encara calgui explicar i demanar coses tan òbvies” i, tot recordant que la gran estrella de la literatura catalana a la Fira de Guadalajara va ser Juan Goytisolo, espera ara a veure “què hi diuen les magnífiques autoritats”. “Segur que per a Frankfurt han tingut una idea moderníssima i d’allò més universal. Una d’aquestes idees universals a l’estil Fòrum, que de tan universals com figura que són acaben sent espanyoles fins al moll de l’os”.
De Frankfurt a Londres, Valentí Puig (ABC, divendres) analitza la possible victòria de Tony Blair que, de produir-se, li suposaria “un tercer mandat, iniciat amb les pràctiques combinades del bonisme i de no tocar massa l’herència thatcheriana, fins a arribar a l’aliança churchilliana amb Washington per a la intervenció a l’Iraq, una cosa que no va caure bé en sectors del seu partit i del seu electorat”. Però l’article de Puig es titula De Gaulle treu el nas i ho fa per recordar l’inqüestionable lideratge del general francès, que l’ha fet aparèixer en el número 1 d’un rànquing de grandesa elaborat a partir d’una votació popular del canal France 2. De De Gaulle, i a propòsit de la necessitat que la Comissió Europea hagi de rebaixar els seus plantejaments en matèria de creixement econòmic, Puig en recorda una anècdota amb el recentment traspassat príncep Rainier de Mònaco per assenyalar que “la Unió Europea no està tan malament com per tallar-se les venes en sortir del casino”. “De totes maneres li aniria bé una bona dosi d’aquella energia que va mantenir De Gaulle com un líder capaç de convertir un país perdedor en un de vencedor”.
Qui sí que ha estat físicament a Londres ha estat Salvador Sostres (Avui, dissabte) i ha tornat meravellat després de visitar el Museu Churchill. “De retorn a Barcelona –diu Sostres– vull comprovar quin carrer o quina plaça ha dedicat la meva ciutat a un dels polítics més importants i decisius de la història. No en trobo cap. Ni una plaça ni un carrer, ni una placa ni un monument”. Potser algú hauria de reflexionar.
I acabem amb una petita cosa: els pisos de 30 metres quadrats. En un dia en què més que mai la secció d’en Joan Oliver, Engrunes, (Avui, dimarts 12) fa honor a aquest títol, Oliver recorda que “com sempre que fan alguna animalada, les autoritats justifiquen això dels pisos de 30 metres quadrats dient que ‘també ho 
fan als països nòrdics més avançats’”, alhora que aventura: “Suposo que un dels principals atractius que el govern espanyol veu en els pisos de 30 metres quadrats és que no hi pot viure una d’aquelles coses tan antiquades i tan poc modernes anomenada família”, encara que també alerta el govern que en aquestes condicions tampoc “hi poden viure amb una mínima estabilitat cap de les unitats de convivència que agraden als nostres governants”.
Exclusiu
BOTTON I EL LIBERALISME
Francesc Puigpelat
La societat actual pot descriure’s amb la següent paradoxa: 1. Tenim més riquesa i benestar material que en qualsevol altra època. 2. Tenim la sensació que, malgrat Internet, la tele i els avions, no som més feliços que els nostres avantpassats. Qualsevol persona del carrer podria subscriure aquesta paradoxa. Fet i fet, és la vella dita que els diners no donen la felicitat.
La paradoxa, tal com l’he formulada, se situa en l’àmbit de la psicologia. Ara bé, hi ha qui tendeix a deduir, d’aquesta realitat psicològica, conseqüències polítiques. En aquesta línia hi entrarien les ideologies que, de forma genèrica, desqualifiquen el sistema liberal-capitalista: totes les evolucions de postmarxisme, com el progressisme aigualit dels socialismes llatins, ecologistes, antiglobalitzadors, etc.
El filòsof Alain de Botton s’enfronta a aquesta qüestió en el seu llibre Ansietat per l’estatus, que se situa en la intersecció de la filosofia, l’economia i la psicologia, i on es barregen cites d’Epicur, d’Adam Smith i de Freud. De Botton fa una anàlisi esmolada i crítica de la societat actual per tal de definir les causes de l’ansietat i la infelicitat que patim, malgrat ésser rics. Dissecciona problemes com l’afany dels diners, l’esnobisme i la meritocràcia. La meritocràcia, explica De Botton, es fantàstica per a aquells que poden pujar en l’escala social, però condemna els que no tenen prou mèrits a l’abisme (ja que, de la mateixa manera que un mereix l’èxit i la riquesa, l’altre mereix el fracàs i la pobresa). I recorda la cèlebre equació de William James: “Autoestima = Èxits / Expectatives”. Aquí hi ha la clau psicològica de la nostra infelicitat: avui en dia tenim molts èxits, diners i comoditats, però la societat ens dóna més expectatives de les que podem assolir. Com més tenim, a més aspirem.
Poso un cas: mon padrí era un pagès que mai no es va moure de Balaguer i dugué una vida grisa. Jo he viatjat arreu del món, he escrit un munt de llibres i tinc comoditats inimaginables per a ell. Ara bé, ¿la meva vida serà més feliç que la de mon padrí? Ho dubto.
La lucidesa de De Botton (jove i allunyat del postmarxisme) és que manté l’anàlisi de les qüestions psicològiques en l’àmbit de la psicologia. Si som rics i no som feliços és un problema inherent a la naturalesa humana, i no en té la culpa la maldat intrínseca de la societat capitalista. De Botton defuig la solució fàcil de satanitzar el sistema i fer de messies d’alguna utopia. Per a ell, la validesa del nostre sistema econòmic és incontestable. I resulta graciós el tracte que dóna al marxisme i a ideologies similars. Per a De Botton, són una historieta falsa l’enunciat de la qual és: “Els rics són pecadors i corruptes i han obtingut les seves riqueses robant als pobres”. La fal·làcia va servir de consol als pobres (un altre opi del poble!) entre el 1754 (Rousseau) i el 1989 (la caiguda del Mur de Berlín). El 1989 va quedar demostrat que la historieta era mentida. Ho afirma De Botton. Malauradament, a Catalunya encara hi ha massa gent que se l’empassa.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
www.adamsmith.org
L’Adam Smith Institute és una institució líder a la Gran Bretanya pel que fa a la innovació en polítiques econòmiques i socials de lliure mercat. Políticament independent i sense ànim de lucre, la institució promou el debat entre les diferents opcions polítiques, partint de la base que les iniciatives que lidera són del tot viables, tant des del punt de vista polític com econòmic.
La tasca de l’Adam Smith Institute es diversifica en diversos sentits: d’una banda, impulsa conductes de decisió i competitivitat en l’àmbit dels serveis públics, i de l’altra, difon el concepte de llibertat personal, la idea de la reducció d’impostos i la disminució de les despeses governamentals. La institució té molt clar que els seus components no són únicament un laboratori de pensadors, sinó que congrega un seguit d’individus que podríem anomenar activadors.
Gràcies a diverses publicacions i a la realització de seminaris i conferències, gaudeix d’una projecció a nivell social important, així com d’una presència activa a través d’articles d’opinió, intervencions en ràdios i televisions i al voltant dels creadors d’opinió, estimulant el debat públic als mitjans de comunicació.
L’Adam Smith Institute pren el nom del reconegut economista i filòsof escocès del segle XVII autor del llibre La riquesa de les nacions, considerat un tractat pioner sobre el lliure mercat.
