> PORTADA
El finançament ha de ser el gran eix del nou Estatut
De què serveix un nou Estatut si no resol el problema del finançament? Aquesta és la tesi de fons de l’Editorial d’aquest número del Butlletí de la Fundació Catalunya Oberta. Canviar l’Estatut no té cap operativitat si la millora no comporta una disminució del dèficit fiscal de Catalunya; un dèficit que, segons els experts, se situa entre el 7 i el 10 per cent de la balança fiscal, tot un rècord a nivell mundial. Equilibrar aquesta balança és el gran repte de la societat catalana i el que cal és que tots els partits estiguin a l’altura de les circumstàncies.
> EDITORIAL
Després que la direcció del PSC es comprometés a tenir enllestida una primera redacció de l’Estatut abans no acabi aquest mes d’abril, sembla que ja ha arribat l’hora de parlar seriosament de finançament. Tothom sap que aquest és el tema realment important. Tothom sap que tant se val el que digui el nou Estatut, o que n’hi hagi, si la Generalitat no té prou recursos per exercir les seves competències. I, encara més important, siguin quines siguin les competències de la Generalitat, cal saber si disminuirà el dèficit fiscal que tenalla l’economia i la societat catalanes. No té cap sentit elaborar un nou Estatut si aquest no suposa un avenç significatiu en la millora del finançament de la Generalitat i no preveu una reducció substancial del dèficit fiscal. Per més que les forces polítiques espanyoles insisteixin a dir que no es pot barrejar una cosa amb l’altra, per als catalans no és possible comprometre’s en un nou pacte amb Espanya sense resoldre els problemes de finançament, els del govern i, sobretot, els del país.
Amb un dèficit fiscal que, segons tots els experts, se situa entre el 7 i el 10 per cent del PIB, Catalunya bat tots els rècords mundials de "solidaritat" i la nostra economia en paga les conseqüències. Segons va demostrar en el primer congrés de la Fundació Catalunya Oberta el professor Xavier Sala-i-Martín, una reducció de tres punts d’aquest dèficit permetria que Catalunya tingués una taxa creixement dos punts superior a l’actual. En aquest context d’escàs creixement econòmic, la reducció del dèficit fiscal i la inversió de les quantitats corresponents en infraestructures i educació seria l’estímul que Catalunya i els seus ciutadans necessiten.
Aquest és el gran repte de la societat catalana. Esperem que els partits polítics catalans, tots, estiguin a l’altura de les circumstàncies i no ens vulguin fer combregar amb rodes de molí.
> LA RODA DE MOLÍ
ACCIDENTS MORTALS DE SETMANA SANTA
Si no és una bona notícia, amaguem la notícia
Tots els governs tenen molt clara la importància social de la lluita contra els accidents de trànsit. Els darrers anys s’ha produït una notable millora en la prevenció d’aquest tipus d’accidents, i tots n’estem molt satisfets.
L’any 2004, el 13 d’abril, el dia següent de donar per acabada l’operació de setmana santa, el
Servei Català de Trànsit va publicar una
nota de premsa on es feia balanç de la sinistralitat de les vacances de la setmana santa.
En aquesta nota es destacava que s’havia aconseguit "reduir en més d’un 60% l’accidentalitat amb víctimes mortals respecte de l’any 2003" gràcies a l’aposta que havia fet el Servei Català de Trànsit per la seguretat viària. En
xifres absolutes, s’havia passat de 13 morts i 5 ferits greus la setmana santa del 2003 a 5 morts i cap ferit greu durant els desplaçaments de la setmana santa del 2004.
Aquesta aposta es traduïa en "l’important desplegament de la Policia de la Generalitat, en concret de la Divisió de Trànsit, en l’operativa del mateix Servei Català de Trànsit i sobretot en l’assumpció per part dels conductors i conductores de la responsabilitat en la conducció".
Tot això era el 2004. En canvi, sembla que aquest any no hi ha res a comentar sobre els accidents mortals de setmana santa a Catalunya. Des del departament d’Interior, de qui depèn el Servei Català de Trànsit, s’ha tret un informe sobre els
resultats dels controls de setmana santa, però encara avui no s’ha considerat necessari fer cap tipus de balanç públic sobre la sinistralitat a les nostres carreteres durant aquesta setmana santa.
Això segurament es deu al fet que enguany el
nombre de morts a les carreteres catalanes durant l’operació de setmana santa ha estat de 9, un 80% més que el
2004. I això que "l’aposta per la seguretat viària" del Servei Català de Trànsit per al
2005 ha estat encara més forta: s’ha desplegat el mateix nombre de mossos d’esquadra i s’han establert més del doble de controls d’alcoholèmia.
No pot ser que només es doni informació quan convé al discurs de la Sra. Consellera.
No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolguda
consellera Tura!
> UN COP D'ULL
Enric Canals ironitza al Mirador de l’E-Notícies amb el cofoisme amb què ens volen vendre els resultats del Fòrum 2004. Parla de la butxaca, és a dir, del que ens va costar, i també del concepte: "A diferència del Jocs del 1992, no tothom s’hi sentia atret o representat. Per a molta gent més aviat podia resultat incòmode. Perquè si no eres antiliberal, anti-EUA, anticapitalista, favorable a Arafat, contrari a Israel, etcètera, o bé no t’agradava banyar-te en calçotets a la platja solidària..., què hi havies d’anar a fer? Una conga multicultural?".
La renúncia de Joan Pau II a ser atès fora del Vaticà –queda per veure si hauria servit per perllongar-li encara més la vida– du Joan Oliver a reclamar reciprocitat amb altres casos que també han acaparat titulars els últims dies. "És el seu dret –diu a les Engrunes de diumenge a l’Avui–. Només demanaria que el Vaticà respectés igualment la decisió de la resta d’humans pel que fa a on, com i quan morir".
La figura del mateix pontífex traspassat mereix l’elogi de Salvador Sostres. "En uns temps tous, descreguts, estèrils –diu l’articulista de l’Avui (dilluns 4)– el Sant Pare ha tingut el coratge d’apujar el llistó moral de les nostres vides i de no deixar-nos conformar amb la mediocritat de la inhibició i de l’abandonament de qualsevol responsabilitat. No s’ha deixat dur per l’onada relativista i ha estat sempre al costat dels fidels".
Encara més opinions: "Amb el temps –reflexiona Jordi Graupera– (Avui, dilluns 4), ja veurem què significava la seva moral en un temps com el nostre, què significava la seva aposta social en una economia com la nostra, què significava la seva presència constant als mitjans en un temps com el nostre i què significava cadascun dels petons que va fer a cadascuna de les terres que va trepitjar".
Valentí Puig (ABC, dimarts 5) mira endavant des de Roma i explica que al Vaticà les coses van al seu ritme. "Ni la CNN pot accelerar el pols vaticà ni fer que les decisions satisfacin les necessitats del share". D’altra banda, segons l’articulista, el futur papa tindrà un repte: "Un món intensament secularitzat; una societat cansada, pessimista; unes noves generacions poc formades a causa de la crisi de l’educació, que amb nova tradició del no pensar afecta també a les institucions catòliques".
A propòsit del nomenament de David Madí com a nou portaveu de CDC i de l’estil d’oposició que ha de dur a terme Artur Mas si vol tornar a guanyar les eleccions, Marçal Sintes (El Mundo, dissabte 2) aconsella que "Artur Mas i els seus col·laboradors saben que tenen una tasca notable davant seu i que estan obligats a treballar ràpid perquè disposen de crèdit il·limitat només fins a les properes eleccions. Llavors, si no hi ha un tercer miracle i els resultats són adversos, és probable que esclati una crisi que posi en qüestió l’actual cúpula convergent, una cosa que avui només es produeix en alguns cercles interns".
Això que haguem de recórrer a la premsa estrangera per saber què es cou a la política d’Espanya no és un atribut únic de l’època franquista. Pel que sembla, ara també passa. Si més no, aquí no s’ha escrit amb la rotunditat amb què ho fa Jean-François Revel. En relació amb la venda d’armes a Veneçuela –no esmenta Espanya, però se sobreentén– diu l’articulista que va guanyar el premi de periodisme de la FCO: "L’ús de les armes com a instrument diplomàtic es dóna a diverses parts del món. A Veneçuela, el demagog 
populista Hugo Chávez després d’haver estrangulat la democràcia al seu país intenta controlar els estats veïns, començant per Colòmbia. Chávez fa servir els petrodòlars per millorar la sort del seu poble i per comprar armes per poder fer caure el règim "oligàrquic i pro-nordamericà" del president colombià Álvaro Uribe. Projecta annexionar-se el territori colombià". I el vell pensador afegeix a aquesta columna de Le Point: "El més trist és que les democràcies europees veuen Chávez i altres dictadors amb simpatia; veuen dirigents tercermundistes que lluiten per la independència quan la realitat és que l’objectiu de Chávez és colonitzar Colòmbia, l’Equador i el Perú. Les democràcies europees observen passivament les malifetes de les dictadures". I és que això, per a Revel, té un motiu, segons ell equivocat, evidentment: "Quan tracten un problema és per enfrontar-se amb els Estats Units o per barallar-se dins de la UE, poques vegades per actuar de manera concertada". Que trist, amic Revel!
En aquesta amnèsia o manca de crítica –deu ser por?–, Valentí Puig n’és una excepció afortunada. Amb el títol de "Zapatero en la Francia del no" (ABC, divendres 1), Puig furga en la manca de coherència de la política exterior espanyola, si és que n’hi ha!: "Zapatero va passar per París abans d’anar-se’n a coliderar les Amèriques amb Chávez i Kirchner. Abans havia estat a la cimera de la Lliga Àrab per proposar la seva Aliança de Civilitzacions".
Veus de la Fundació
EL PAPAT
Oriol Pi de Cabanyes
El Papa ha mort mirant la finestra, qui sap si anhelant el retorn a la seva terra materna. Ha estat un esperit viatger, que amb els seus pelegrinatges ha internacionalitzat simbòlicament aquesta gran multinacional que és l’Església catòlica. En els últims temps, Joan Pau II ha esdevingut la icona de la sofrença humana, tot avergonyint aquest nostre món hedonista al qual sempre ha volgut induir a respectar –en la seva mateixa fragilitat– la fragilitat de tots.
El Papa ha mort a la seva estança vaticana. No pas en un hospital, ni entubat, ni endollat a una màquina que l’hauria pogut mantenir viu com un vegetal durant qui sap quant de temps. Si la vida humana ja se n’ha anat a una altra banda quan s’apaga irreversiblement la consciència, per què aquesta croada per convertir en màrtir la pobra Terri Schiavo? Per què aquesta condemna del metge de l’hospital de Leganés que administrava, misericordiosament, pal·liatius als seus malalts irreversibles?
Karol Wojtyla ha estat un estrateg irreductible, que ha combatut decisivament el comunisme, amb molta més mà esquerra que Pius XII, el Papa de la Guerra Freda, que va decretar l’excomunió de tots els qui seguien o divulgaven les teories del comunisme ateu. I amb molta més eficàcia que Joan XXIII, que amb el seu esperit obert va ajudar molt a prestigiar l’aposta de l’Església pels més febles. La croada de Joan Pau II –en estreta aliança amb Ronald Reagan, que també havia estat actor– va fer de la seva Polònia popular el punt de suport de la palanca que va alçar el teló d’acer.
Successor de Pere, però també de l’emperador romà, Joan Pau II ha fortificat una Església que és com una monarquia absoluta. En el seu llarg pontificat va anar nomenant tots els cardenals (llevat de tres que el sobreviuen, com ara Ratzinger) als quals ara pertoca designar el seu successor. El gran exclòs dels nomenaments ha estat sempre el president de la Conferència Episcopal Alemanya, l’ arquebisbe Lehmann, que el 2000 ja va llançar la hipòtesi de la dimissió del Papa, a qui suposava segrestat pel seu entorn.
Lehmann no solament s’havia fet malveure perquè va consentir una certa màniga ampla eclesial a l’hora d’expedir els certificats que a Alemanya es demanen per a la interrupció de l’embaràs sense sancions, sinó també perquè ha somiat en públic un govern de l’Església més descentralitzat, més assembleari, amb més poders per als bisbes de cada lloc i amb el Papa menys autocràtic i més primus inter pares. És el model somiat també pels progressistes. Entre ells, l’excardenal de Milà Carlo Maria Martini, l’etern papable, avui ja retirat de la cursa successòria.
Des de l’Església catalana, què es pot esperar del nou pontificat? Més respecte pel reconeixement de la personalitat nacional, que fins ara ha comptat al Vaticà amb un importantíssim adversari: el cardenal camarlenc, l’espanyol Martínez Somalo (sic). Quan el Papa va venir a Catalunya, l’any 1982, li van fer començar les seves paraules, a la Sagrada Família, ni més ni menys que amb aquell "!Españoles todos!...", amb què Franco començava sistemàticament els seus discursos. I no hi ha hagut manera que Joan Pau II ens hagi desitjat mai un simple "Bon Nadal!".
Joan Pau II ha estat un Papa en certa manera contradictori: tradicional i postmodern, espiritualista i mediàtic, encastellat en el dogma i obert en algunes formes. Però, sigui qui sigui, el nou Papa haurà d’optar entre el populisme i l’elitisme dels pocs i bons, entre l’ortodòxia missionera i un diàleg ecumènic sense exigència de conversions, entre el rejoveniment dels valors i l’estricta obsessió amb la moral sexual, entre la defensa de la vida entesa com a instint i una bioètica evolucionada.
En aquest món cada dia més globalitzat, el nou Papa pot aspirar encara, com Joan Pau II, a esdevenir el contrapès del materialisme en totes les seves facetes. O potser –com auspiciava per a Wojtyla el filòsof venecià Massimo Cacciari– "el mestre del poble de Seattle". Però la qüestió bàsica continuarà sent la mateixa de sempre: si l’Església catòlica continua optant pel vell camí de donar peixet, tot assegurant-se així el domini de les consciències, o més aviat opta per propiciar que, a poc a poc, vagin alliberant-se.
> ENLLAÇOS RECOMANATS
www.hayekweb.com
El Grup Hayek va néixer l’any 1996 arran de la iniciativa d’un grup de joves professionals amb inquietuds que volien participar activament en la societat. I per ser actius consideraven que calia tenir una opinió sobre la societat que els envoltava; una opinió més enllà de la que reflecteixen els mitjans de comunicació. És per això que el Grup Hayek té com a finalitat el contrast, el debat i l’aprofundiment en els temes que són d’actualitat i també en els que no ho són .
El Grup Hayek defineix els seus paràmetres sobre quatre pilars: la seva condició de grup, el fet de ser liberals, el seu perfil professional i la seva catalanitat.
Són un grup –diuen– perquè creuen que en una societat fonamentada en valors de llibertat només a través de la lliure unió de voluntats poden fer sentir les pròpies opinions. Són liberals perquè creuen que la llibertat ha de ser el valor suprem que informi qualsevol societat. Són professionals perquè volen posar de manifest que la seva millor aportació a la societat que volen és el seu treball quotidià, sense cap més aspiració que la de ser uns professionals de les seves respectives activitats, tècnicament preparats i socialment conscients. Són catalans perquè tota persona neix en una comunitat determinada, a la qual contribueix amb el seu esforç. Es proclamen ciutadans d’una nació que ha fet de l’amor per la llibertat una constant.
El Grup Hayek pren com a inspiració les ensenyances del filòsof Friedrich August von Hayek, un dels grans teòrics del liberalisme del segle XX.
