SUMARI

El Butlletí NUM. 1 * Dimecres, 30 de març de 2005

 

L’opacitat amb què es mou l’Estat a l’hora d’ensenyar els fluxos econòmics entre comunitats autònomes i entre aquestes i l’Estat fa que no es pugui quantificar urbi et orbe el sacrifici o l’espoli patit per Catalunya en pro de la solidaritat. Com que, malgrat un descens notable en els últims anys, Catalunya té superàvit en la balança comercial amb Espanya, el professor Ramon Tremosa ironitza (Avui, dia 26) sobre la confusió que alguns fan servir entre el dèficit fiscal de Catalunya respecte a Espanya i aquest superàvit comercial. Tremosa diu: "Quan els consumidors espanyols compren productes catalans ho fan de manera voluntària: els diners van d’Espanya cap a Catalunya perquè les mercaderies han fet el camí contrari". Hi ha qui seguint aquest argument cau en la temptació de dir: "Si els espanyols no tinguessin diners no ens comprarien productes". I això és ben cert. El que no és cert, però, és que això vulgui dir que a nosaltres ens interessi donar-los diners (a canvi de res) per tal que ens puguin comprar mercaderies: a cap botiguer català no li interessa sortir al carrer a regalar diners perquè la gent entri tot seguit a comprar productes amb aquests diners. ¿A un botiguer li interessa regalar 100 euros a canvi que la persona que els rep se’ls gasti a la seva botiga, per exemple, comprant uns pantalons? Clarament, no, ja que abans de la donació i de la venda el botiguer té 100 euros i uns pantalons, i en canvi després d’aquesta operació el botiguer només té 100 euros, per la qual cosa no només no ha guanyat res, sinó que a més ha perdut els pantalons. Qui ha sortit clarament beneficiat és el receptor dels diners: no tenia ni diners ni pantalons i al final del dia disposa d’uns pantalons que no li han costat res. Diners d’anar i tornar, vaja, i amb peatge, perquè l’IVA retorna cap a Madrid.
"Espontaneïtat". Aquesta "qualitat" del president Maragall destacada pel company-ministre Montilla inspira el titular de Joan Oliver a la seva columna setmanal a Actual (dijous 24). Les relliscades, rectificacions i ocurrències del màxim mandatari català fan que "cada cop que passa una d’aquestes coses, el ministre Montilla ha de fer mans i mànigues per mirar com arregla el daltabaix causat per "l’espontaneïtat" del president Maragall", i hi afegeix: "Per això resulta tan curiós que el senyor Montilla aprofités el dia del seu sant per declarar que el problema del senyor Artur Mas és que no suporta "l’espontaneïtat" de Maragall. D’això els psicòlegs en diuen un acte fallit. Qui realment no pot suportar "l’espontaneïtat" del president és el mateix senyor Montilla. Se li va veure el llautó".
I com que sortim de Pasqua, no han mancat articles no necessàriament pietosos amb la festivitat sacra. Francesc Puigpelat (Avui, dilluns 28) postula fixar una data inamovible per a la Pasqua, com ara Nadal, Sant Joan, la Immaculada o les festes d’ordre civil com  la Diada i la Constitució. Ja sabem que això ve de Nicea, l’any 325, quan es va triar "el primer diumenge després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera". Aquest any, el 27 de març. Fa ben poc, el mateix dia de Sant Jordi, amb desesperació de pastissers i llibreters. "Té algun sentit [es pregunta l’articulista] mantenir tot això a principis del segle XXI? En tinc els meus dubtes. La veritat és que a tothom, des dels mestres fins als agents de viatges, li aniria bé saber que, cada any, les vacances de Setmana Santa cauen en els mateixos dies. És una qüestió de lògica laboral i eficiència en la vida familiar. L’actual sistema de fixació de la Pasqua es va aprovar al Concili de Nicea l’any 325. Han passat 1.700 anys. No fóra aconsellable revisar-lo?".
Que hi hagi gent que fins i tot demana que enterrin les seves cendres al costat d’una porteria de futbol del club dels seus amors pot semblar una fabulació que és més que real. Això és el que recull Ferran Sáez a El supermercado espiritual (La Vanguardia, diumenge 27). I tot perquè assistim a "una reculada de les manifestacions espirituals. La situació és una altra. Ens trobem més aviat davant la descontextualització i la pèrdua d’unitat d’aquestes manifestacions, però en cap cas davant un veritable procés de secularització". Aquest professor diu que hi ha creients en l’espiritualitat, però que l’imaginari va cap altres formulacions no catòliques: "El nombre de feligresos es redueix a la mateixa velocitat amb què augmenten els compradors de molinets d’oració tibetans, d’encens hinduista o de la bigarrada parafernàlia de la santeria caribenya".
Jordi Graupera, tot i que juga amb les dates, Dissabte sant, de nit, toca la fibra (Avui, dilluns 28) quant a les drogues mal anomenades de disseny, la pastilla que "rere el seu aspecte compacte, amaga un misteri: de què està feta". I una de les maneres de saber-ho, l’altra és fabricar-la, és tastar-la, però això "té un inconvenient: si és dolenta, és l’última". L’autor es refereix a amics seus que les han tastat i acaba dient: "Han passat els anys i alguns d’aquells amics han començat a desenvolupar psicosis. Tenen dos símptomes comuns: creuen en una conspiració contra ells (arreu hi ha indicis que els vigilen i els volen matar) i no sempre es reconeixen en el mirall. Crec que és això el que buscaven. Res, cosa d’homes: dir-li química a una religió, i viceversa. I tenir raó".
Al món, mentrestant, parlen d’altres afers. Per exemple, del nomenament de Paul Wolfowitz com a màxim responsable del Banc Mundial. El fet de ser membre de l’equip Bush el posa, per determinada premsa, sota sospita. "Wolfowitz- escriu Sebastian Mallaby al Washington Post- hauria de ser prudent a l’hora de fixar la seva agenda. Tot i que el vincle empíric entre el bon govern econòmic i la reducció de la pobresa està ben delimitada, el vincle entre democracia i reducció de la pobresa és encara objecte de debat. Però si pot evitar l’arrogància i pot lluitar contra l’ombra de les percepcions negatives, podria provar de ser un líder respectable per al Banc Mundial".
Els estadistes europeus i especialment el president francès, Jacques Chirac, són el blanc de la crítica al Financial Times de dimecres 29. Martin Wolf diu, respecte al procés d’ampliació d’Europa als Balcans, Ucraïna i Turquia, que "la resposta, al menys a França, seria "massa dolenta per a l’ampliació". Tanta resistència és incomprensible. Els Estats Units, per exemple, manifesten menys entusiasme per la lliure emigració dels treballadors mexicans. A Europa, en canvi, l’habilitat per ajustar les conseqüències econòmiques de la integració és una condició necessària per l’èxit polític futur. Bons economistes són, sempre, una condició per ser bons polítics. En aquest moment,  tot i així, la Unió Europea pateix de mals polítics i pitjors economistes. Les reformes necessàries seran desagradables, però l’elecció de la Unió Europea està entre acceptar més flexibilitat ara o fracasar més endavant".

Veus de la Fundació

ORIGENS D'UNA IL·LUSIÓ ÒPTICA

Ferran Sáez Mateu

"Nosaltres fem veure que treballem, i ells fan veure que ens paguen". Aquesta coneguda sentència resumeix els aproximadament 70 anys que va durar l'experiment comunista, la suposada gran alternativa econòmica i política al liberalisme. Des d’una perspectiva històrica, aquests tres quarts de segle no són ben bé res: un parèntesi insignificant, una espurneta efímera. Val a dir, però, per respecte a la dignitat de tantíssimes persones, que aquests 70 anys es poden arribar a fer molt llargs. Llarguíssims. Són tota una vida. Aquest despropòsit gegantí, que va provocar la misèria, el patiment o la mort de milions de persones reclama una explicació que vagi més enllà de l’habitual recursivitat argumentativa. ¿Quin pot ser l’origen d’aquesta estranya aposta per la ficció –una aposta que va mostrar-se completament ineficaç des del primer dia?. ¿Quina mena d’estrany punt de partida pot haver portat a una visió del món tan degradada i grotesca com la que mostra la frase que encapçala aquest article?. La resposta pot ser abordada des de moltes perspectives, certament, però n’hi ha una que té un interés especial pel fet de ser potser la més genèrica de totes. Es tracta d’una explicació relacionada amb un equívoc antropològic que va començar a gestar-se al segle XVI i que, per raons més aviat erràtiques, ha arribat intacta fins els nostres dies.
Tots els projectes col.lectivistes de l’era moderna han partit, sense excepcions, d’un model quimèric d’ésser humà. El ciutadà soviètic estava pensat com una impossible barreja de revolucionari impenitent i de treballador dòcil, de soldat heroic i de ciutadà submís, d’anacoreta i de menjacapellans, de materialista i d’espiritualista, de veí solidari i de delator del partit. Com era d’esperar, aquella visió delirantment contradictòria de l’ésser humà va conduir inexorablement a una catàstrofe social de dimensions mai vistes. Aquest no és el context per enumerar-ne els detalls, ni tan sols per a desgranar la bibliografia bàsica sobre el tema (només faig una recomació, a títol de mostra, d’una obra recent: Koba el Temible, del novel.lista anglès Martin Amis).
El veritable origen de tot plegat, però, és molt anterior a la tragèdia del comunisme del segle XX. Hi ha un procés previ de fabulació que, com he dit abans, s’inicia al segle XVI. L’extensa literatura que va generar el descobriment i colonització del Nou Món va ser rebuda a Europa d’una manera interessada i, en conseqüència, esbiaixada. La majoria de descripcions eren, en realitat, crítiques polítiques encobertes basades en el vell recurs del perspectivisme literari. El bon sauvage, posem per cas, no és res més que una satírica reducció a l’absurd del patètic amanerament de les corts europees. Sigui com sigui, aquestes idees van perdre el seu sentit originari i van ser assumides per la filosofia europea com si fossin dades empíriques. Rousseau va llegir Lahontan. Engels i Marx van llegir Rousseau, etc. La cadena de transmissió és llarga i complexa. La baula final, però, pot resumir-se en una frase: "Nosaltres fem veure que treballem, i ells fan veure que ens paguen".