Agustí Pons: “La sordidesa de la vida real sempre supera la de la ficció”

20151214_190637El periodista i escriptor Agustí Pons va passar pel la Tribuna de la Fundació Catalunya Oberta per presentar la seva nova obra, Bàrbara, un llibre de memòries que, segons el propi autor, aglutina tres llibres en un: la biografia de la Bàrbara -la minyona aragonesa que Pons va tenir a casa dels quatre als deu anys- la biografia de Pons durant aquesta etapa de la seva infància i el retrat de la Barcelona dels anys 50. Alhora, Josep Lluch, director literari d’Edicions Proa i encarregat de presentar el llibre, va destacar que l’obra mostra els tres perfils de Pons. El de periodista -“que observa i sap triar els detalls claus”, el d’escriptor -“que agafa les eines de la ficció per explicar fets reals”- i el d’intel·lectual -“que llegeix amb sentit crític i reflexiona per saber d’on ve i cap on va el món”.

Pons, que durant la seva carrera ha biografiat personatges com Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján i Salvador Espriu, amb Bàrbara ha girat la càmera cent vuitanta graus ja que ell i el seu món passen a ser el centre d’atenció. El llibre relata la vida d’un nen criat en una torre de la zona alta de Barcelona. El seu pare tenia una fàbrica de botons al Poble Nou i no només tenien minyona sinó també planxadora, cosidora i acompanyant de l’escola. La crisi matrimonial dels seus pares i els creixents problemes econòmics de la família, però, van trasbalsar el món de Pons, que als deu anys va veure com la Bàrbara marxava de casa per la porta del darrera. De fet, un dels aspectes que aborda el llibre és la relació entre la burgesia barcelonina i la immigració castellana dels anys cinquanta.

Gairebé seixanta anys després, Pons es va decidir a buscar la Bàrbara i, segons va explicar, la seva biografia li va provocar una gran indignació. “La història em va revoltar. Lamentablement, la sordidesa de la vida real sempre supera la de la ficció. El que va passar durant la postguerra a Alabate, el poble de la Bàrbara, és per agafar el Franco i penjar-lo com el Mussolini”. L’escriptor, per exemple, va explicar que les vídues dels republicans eren condemnades a la gana -no se’ls donava feina- i que el 18 de juliol se les concentrava a la plaça de l’ajuntament, se’ls feia beure oli de ricí i se les obligava a passejar per tot el poble fins que s’ho feien a sobre.

Pel que fa al retrat de la Barcelona dels anys 50, Pons va destacar que el llibre té caire de crònica social ja que apareixen alguns episodis històrics de l’època, com la vaga de tramvies, el Congrés Eucarístic, la inauguració del nou camp del Barça o l’enterrament de Mossèn Batlle. A més, el llibre també conté elements més personals que descriuen la realitat d’un nen d’aquella època. Així, l’escriptor recorda passar els diumenges al Parc Güell -completament buit-, batejar les poques cases que es veien des de la seva torre i descobrir el món a través de la lectura, “el gran plaer dels nens nascuts abans de la televisió”.

Pons va voler acabar fent un elogi del gènere biogràfic, equiparant-ne els valors als del liberalisme: “Tant els biògrafs com els liberals posen l’èmfasi en les capacitats individuals de les persones i en la influència d’aquestes capacitats en l’evolució de la societat i de la història”.

No s'hi poden fer comentaris